dimarts, 25 de desembre del 2007

S'enceta la nadala-estudiosa


Heus aquí un fotopost, per variar una mica la cosa i no ser tot lletra lletra lletra.
Ara sí, comença el meu nadal d'estudi. Em sap greu que sigui així, però més valdrà prendre-s'ho amb filosofia i bon humor.
Aquesta és una foto que vaig fer l'altre dia a la terrassa de casa (clic per engrandir). En vaig quedar molt content; tant que me l'he posat de fons d'escriptori. Qui digui encara que el sol d'hivern no és maco, ... em... ho seguirem discutint!

dissabte, 22 de desembre del 2007

Valkiria (2/3)

La llum tènue llum d'espelma del pub d'en Gulb semblava ara cegadora, comparada amb el que els seus ulls estaven acostumats a veure. Tot i així, Iaq féu un esforç per mirar al seu voltant. Borrosament copsava a veure taules, i gent asseguda al voltant. Aparentment ningú s'hi havia fixat, malgrat les pintes que duia aleshores. La situació, per cert, era d'allò més habitual, al pub d'en Gulb, i ja estava assumit com un efecte colateral més de l'ambient de la ciutat.

L'ús de la Valkiria era molt extès en aquella part de la ciutat però, de l'abús que en feia Iaq dia rere dia, pocs podien fer-ne gala. Amb la valkiria, el temps s'alentia, i els sentits s'aguditzaven, i durant el temps en que romanien els efectes primaris l'individu duplicava la seva potència muscular, i el control dels seus impulsos; aquell moment era anomenat per tots el Valhalla, i se suposava que era el màxim èxtasi de pau i felicitat. Al cap de poques desenes de minuts, però, es perdia tota noció del que envoltava l'individu i aquest perdia tota força, agudesa sensual i control de si mateix. De fet, el cos deturava completament la seva utilitat, i fins i tot era habitual que les funcions de contenció defecativa deixessin der fer servei i, és evident, la gravetat s'encarregava de la resta. “Potser el proper cop”, pensava Iaq mentre era arrossegat de mala manera per enèsima vegada d'aquell pub.

-Fins demà, Iaq – reia en Gulb, l'amo mentre servia un client a la barra. Dèbilment aconseguí alçar la mà que li quedava lliure, i estirà lleugerament els tres primers dits, en un intent absurd de despedir-se d'un amic. Addicionalment i per recolzar la patètica situació, un so mig gutural sorgí de la seva gola.

Era a fora i feia fred, semblava; el goril·la del bar -“Com es deia?”, ja ni ho recordava -l'havia desat amablement recolzat en una paret, suficientment allunyat del pub com per no ser immediatament asociat per un vianant aleatori com a habitual consumidor del pub d'en Gulb. Una suau brisa li acaronà la poca dignitat que li quedava i el va revifar una mica -semblava que la Valkiria amainava-. Al mateix temps que un bri de dolor al seu cap començava a fer acte de presència, s'adonà que una figura feta d'ombra s'havia assegut a la seva dreta, en la mateixa posició.

-Vols un viatget, fill? -la veu greu d'home en entrada edat era quasi paternal, com si li oferís un got calent de llet.

-N...no, gràcies, ho estic intentant deixar -va dir, a contracor. Acabava de decidir que per aquella nit era ja suficient. Fins i tot la mera idea de tirar-se li produia arcades. Intentaria anar fins a casa com pogués, i veure si demà el dia es llevava o què feia... -Estic molt cansat.

-Vinga, si et farà bé. Ajuda a dormir, ja veuràs... -i tragué una bossa de plàstic precintada on hi havia un injector nou de fàbrica. -A més, és nou, està net, fixa-t'hi -i li plantà a la cara la bossa, fent-li dentetes. -És el darrer que em queda, i la oportunitat passa de llarg molt ràpid. Va, com que m'agafes que ja me n'anava a casa, t'ho deixo per la meitat, d'acord?

-Tinc mal de cap, deixi'm en pau. He d'arribar a casa, si...

-No hi fa res, fill. Un últim viatget per tornar a casa, sí.... com t'ho faràs, per arribar? Les restes de Valkiria no són gaire recomanables pel viatger sense mapa. -I li posà la dosi a la butxaca amb la dreta, mentre amb l'esquerra li treia la cartera, n'extreia uns paperets i li la tornava a desar. Quan Iaq se n'adonà, l'home ja s'estava alçant del seu costat, i no pogué fer més que allargar la mà en un intent inútil de recuperar els seus diners perduts. L'home desaparegué de la seva visió tan bon punt sortí del radi d'acció de la llum dels escassos fanals d'aquell carrer solitari.

dijous, 20 de desembre del 2007

Valkiria (1/3)

Iaq es mirava l'entrecuix mentre pensava en si demà tornaria a sentir-se igual. Era tot molt fosc, però tot i així una tènue llum -suposava que de la lluna escolant-se per la finestra, tot i que ignorava si era de dia o de nit- feia que pogués entreveure la brutícia d'aquell indret. Talment semblava que el lloc hagués estat deixat de la mà de déu durant molts anys. I molts anys semblava ja que feia que estava en la mateixa posició, amb els pantalons abaixats, el cul en l'aire assegut a la tapa d'aquella fètida letrina, amb ganes mig de cagar, mig de vomitar. I a la mà, hi tenia una agulla, usada més de deu vegades, que degotava la mica de Valkiria que s'havia quedat a l'èmbol i no havia pogut injectar-se. Es veia patètic a si mateix, se sentia encallat dins seu, com si estigués pres pel seu cos i no pogués marxar d'aquell indret repulsiu, d'aquell llefiscós excusat de portes esquerdades i pintades pertot arreu. Una gota queia d'alguna pica de l'exterior, i sonava acompassadament; potser cada minut, potser cada més, i per cada gota Iaq s'obligava a parpellejar almenys una vegada. Un rierol d'orina s'escolava aliè a la seva voluntat per la uretra, al mateix temps que una gota de la seva baba deixava de formar una estalactita a la barbeta per deixar-se anar i, surcant l'aire, anar a tocar el seu peu descalç.
I aleshores, la porta s'obrí pausadament, fent un grinyol estrident; a en Iaq li semblava un so llunyà i sense connexió amb el món on era. Unes passes sonaren de l'exterior, i s'aproximaven cap a la seva parcel·la de wàter. S'aturaren i obriren la seva porta: òbviament, l'estrany sabia exactament quina d'aquelles petites habitacions estava ocupada. La porta s'obrí, cap endins, i li trepitjà parcialment els dits nuus del peu dret. En d'altres circumstàncies li hauria dolgut, i hauria apartat el peu, però no llavors. La porta seguí obrint-se amb força fins que li feu una rascada al peu, i aquest cedí la pugna amb la porta. Un cop sec donà la porta amb la paret, i el cos de Iaq es convulsionà com si li haguéssin injectat una descàrrega elèctrica. Amb el cap cot, i els ulls entreoberts, pogué veure mig borrosament els peus del seu assaltant, i un esbufec li sorgí d'aquell inmens cos adobat. Sabia qui era, i sabia també què en faira, d'ell, però li mancà capacitat per moure's o intentar lluitar.
La seva mà dreta deixà anar l'injector de Valkiria, que caigué al terra rebotant tres o quatre vegades; una mà ferma li agarrà la seva esquerra i estirà el cos pseudoinert cap enfora de la letrina. Intentà com pogué romandre en peu, almenys, si no atançar a desfer-se de l'agressor, però en l'absurditat de l'acció caigué de nassos a terra. La mà, tot i la patacada, seguia estirant-li el cos. Quan mig se n'adonà, l'estaven arrossegant cap enfora, cap a la llum, cap a la vida.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Nit de Sairana

Despertà d'un malson en què es veia a si mateixa envoltada d'escarabats. No podia moure's i veia com els invertebrats anaven escalant les seves cames nues, i se li ficaven a l'entrecuix.

Mentre es tranquil·litzava, s'adonà que el llit estava xop. No era suor, tampoc pixat. La lluna lluïa a fora, i la seva claror entrava netament damunt del seu llit. Un bassal cobria el terra.

Es llevà, havent decidit que no podria tornar a aclucar l'ull almenys, durant el que li quedava de nit.


Era la tercera nit que es despertava d'aquell malson. Sempre que hi era, era com si mai l'hagués tingut, de manera que l'experiència no feia que l'hi tingués menys por. No entenia la relació amb els seus pensaments, no entenia per què ara i no abans li passava això. I tampoc el líquid amb què es despertava, exageradament abundant; exhalava una pudor digna de ser recordada, però a l'endemà, no obstant, havia desaparegut tot rastre de la seva existència.


Ahir, i abans d'ahir, havia anat a dormir al sofà. Sort que vivia sola, si no donar explicacions per aquest fet hauria estat, com a mínim, vergonyós. I potser perquè estava farta d'aquella situació sense que hi pogués fer res, va fer el que va fer: es vestí apressadament i sortí de casa seva. Els carrers de Sairana eren foscos com pocs, en aquell barri i a aquelles hores. Els moments pactats de claror no corresponien, com era d'esperar, a aquelles altes hores de la matinada. Essent com era dia laborable, ningú rondava festejant per la ciutat, de manera que el silenci era, com a mínim, impactant, parlant de Sairana.


Creuà l'avinguda Principal sense fer cap cas dels semàfors. A banda i banda, ni un sol vehicle travessava aquella gran avinguda. Quan hi pensava, creia que mai havia estat un dia com aquell pels carrers de Sairana; tot i així, aquella li semblava una ciutat completament diferent. Decidí, doncs, pujar fins el turó de corda, que jeia a tres quilòmetres del seu apartament.


Ja damunt, podia veure Sairana des d'una perspectiva més general. Al fons, el barri alt, on sempre era de dia, malgrat que, ara, totes les cases estiguessin amb els filtres anti-claror activats. Al fons a la dreta, la zona més fosca que hi havia. Travessant la ronda de Piu, que podia intuir per la forma de certs edificis, començava el barri baix. Aquella zona era la més pobra de Sairana; el dia mai arribava en aquells indrets, ni vehicles, ni arbitres, ni res; Alguns l'anomenaven “el traster”: allà s'acumulaven tot allò que Sairana volia oblidar. Tancats per la llum, es deia que qui vivia allà mai en sortia. Alguns afegien que les autoritats arbitrals fins i tot ruixaven la zona amb gas de Mafi, un compost derivat dels desaprofitaments de la Valkiria, altament addictiu. Un cop acostumat al gas, era necessari per sobreviure una dosi cada dues hores. I a peu, el barri alt era a més de quatre hores del traster, de manera que aquells privilegiats de la llum podien estar tranquils que les seves pertinences estaven segures. Raó per la qual els vehicles tenien l'entrada vetada al barri baix. Com se n'alegrava, de pertànyer a la Franja. Almenys allà, la llum venia una vegada al dia, i sense tenir embolcalladors de nit a les cases, es podia fer una vida més o menys normal.


Finalment, decidí tornar cap a casa seva. Algú, però, havia previst per ella quelcom diferent aquella nit.

dimarts, 4 de desembre del 2007

La balada de Leithian

Entonó un canto de hechicería, de ocultaciones
y revelaciones, de falsedades y traiciones.
Allí Felagund respondió de pronto con un canto
de obstinada firmeza, de guerra contra el poder
y resistencia de secretos guardados,
de una fuerza de torre, de confianza, de libertad
de huida; de formas cambiantes y móviles,
de emboscadas fallidas, trampas destruidas,
de prisiones abiertas y de cadenas rotas.

Los cantos se adelantaban y retorcían,
flaqueando, zozobrando, y cuanto más crecía
la fuerza de ese canto, más Felagund luchaba,
y puso en sus palabras el poder y la magia
que había traído de Elvenesse.

Suavemente en la sombra oyeron a los pájaros
que a lo lejos cantaban en Nagrothrond,
y el suspiro del mar mucho más lejos,
más allá del mundo del oeste, en la arena,
en la arena de perlas del país de los Elfos.

Se espesó entonces la sombra; creció la noche
en Valinor, manaba la sangre roja
junto al mar, donde los Noldor mataron
a los jinetes de la espuma, donde robaron
las naves blancas de selamen blanco
de los puertos claros de lámparas. El viento
se lamenta, el lobo aúlla. Los cuervos vuelan.
El hielo murmura en las bocas del Mar.
Los cautivos lloran tristes en Angband.
Retumba el trueno, los fuegos arden...
Y Finrod cae a los pies del trono

Fragment de El Silmarillion

diumenge, 2 de desembre del 2007

Helena

-Les aplicacions de la Nanotecnologia, -explicà -han tingut i tenen un gran pes dins de la nostra vida quotidiana. El desenvolupament d'aquesta ciència, descoberta ara ja fa cent vint anys, ha estat clau per a la nostra supervivència com a cultura. Les condicions climàtiques adverses que ha patit Sairana des d'aleshores han estat, com sabran, un dels grans perills, alhora que preocupacions, de la nostra civilització i, gràcies a Sostre, (i a la Nanotecnologia) han estat satisfactòriament resoltes.

Helena assistia, com cada dia, a les classes de la Universitat Homer i Gràcia, a la qual hi estudiava Ciències Tecnològiques Avançades; això és, qualsevol cosa que dugués la signatura de la tecnologia i fos aplicable al món modern. A Helena li agradaven les classes; de fet, se les prenia amb molta il·lusió, ànsia més aviat, de coneixements. La saviesa no ocupava lloc, era cert, però sí molt de temps. Portava sis anys aprenent diverses tècniques, i encara li'n quedaven sis més.

No ens enganyem, tot allò era una tapadora. Sí que s'hi motivava, però no pas per, el dia de demà, poder tenir un bon càrrec de responsabilitat en una empresa gran, sinó més aviat per aplicar els seus coneixements adquirits cap a àrees menys... legals. Això, i espiar el Doctor Honorable per la Universitat Homer i Gràcia senyor Seneu Vallespir, una persona tant respectada en la comunitat científico-tècnica com en la docent. I mentre l'escoltava, Helena pensava que era un dels millors professors que havia tingut fins ara; aquest sentiment era compartit per molts, en aquella aula.

I en la seva croada en aquella universitat no hi estava sola. Sabia que hi havia, al menys, cinc persones més escoltant en aquella classe les lliçons magistrals del bon professor, però no sabia exactament qui eren. Tot això li havien dit per seguretat, perquè sempre és millor no cridar l'atenció, que sempre hi ha ombres vigilant, i un llarg etcètera d'idees que en d'altres situacions li haurien semblat absurdes, amb el plantejament inicial que tenia aquella missió. L'objecte de la tasca era només assistir a les classes, fer vida normal i reportar qualsevol comportament estrany del professor. D'ell, i de sis professors més que la federació havia convenientment assenyalat. Li semblava a vegades estrany, quan hi pensava: per a què podrien voler espiar uns professors que donen classe en una universitat pública, com si fos quelcom d'estrany donar classes el millor que es podia. I el fet és que, fins ara, no havia reportat de cap esdeveniment estrany, en els seus sis anys d'assistència diària a classe. Confiava en què no se li hagués passat cap fet important, i de vegades es plantejava si realment estaria fent bé la seva feina. “Potser” es deia, “els altres ja hauran trobat un munt de coses dels professors, mentre que jo tan sols em dedico a atendre la matèria. Si no trobo coses importants a transmetre, potser la federació em deixarà de pagar les classes...”. I s'havia decidit, talment, de trobar defectes a tots els professors, de reportar fins a la mínima ximpleria que se li acudís, tot per tal de seguir podent anar a classe; però la seva ment, massa bondadosa, no hauria permès tal injustícia amb coneixement de causa, de manera que mai reportà res de res. I sis anys després es veia anant a classe encara, amb el ròssec al banc llest cada semestre per pagar la matrícula del següent. No havia fet preguntes i, és clar, tampoc n'hi havien fet a ella.

-Els nanorobots biomèdics autoimpulsats, coneguts per tothom amb el nom de “Nanomàquines” en són l'aplicació més evident -el professor s'esmerçava a fer dibuixos de la forma de la màquina, indicant-ne les mides al més fidedignes possible de la realitat. -Entre els avantatges d'aquestes màquines, de la mida de dos-cents àtoms apilats, hi ha la propietat d'accelerar el procés de recuperació dels teixits al triple de la seva velocitat convencional; degudament formatats i programats, poden resoldre qualsevol focus d'infecció en qüestió de segons. Dins d'un cos humà jove, doncs, no calen píndoles, ni tractaments, ni tan sols intervencions quirúrgiques per evitar cap tipus de malaltia. Els programadors han passat a ser els màxims responsables de la nostra salut. Qualsevol virus o afecció és tractada amb èxit pocs dies després de ser descobert, de manera que tan sols ens hem de preocupar de reestructurar el nostre software corporal un cop cada sis mesos. I fins i tot així, les nanomàquines tenen un cert grau d'autosuficiència, de tal manera que rebutjaran qualsevol millora en el programari que indueixi a curt o llarg termini una afecció encara més greu. Aquesta és l'eina que ens ofereix la tècnica per vacunar-nos contra les agressions exteriors, i senyors i senyores, l'hem de saber aprofitar.

“De manera que aquesta part del curs la orientarem a explicar degudament com s'implementen a la pràctica aquests microorganismes sintètics, des de la seva confecció a fàbrica, passant pel procés de plantació (terme que, com sabran, es refereix a la introducció de les nanomàquines dins de l'organisme i les reaccions adverses que aquest produeix durant els primers mesos de convivència, efecte que també es denomina “mort global dels anticossos”), el com atacar i resoldre aquest problema en el setanta per cent dels casos; el desenvolupament dels nanorobots dins de la sang (incloent...) -cada cosa que explicava l'anava apuntant la pissarra electrònica, de manera que confeccionava uns apunts perfectes (disponibles en versió ampliada i en forma de resum a la papereria de la universitat) sense que hagués de tocar ni un sol guix en les vora tres hores que durava la lliçó.

Crònica d'un dia nou

El sol va començar a despuntar, per intentar veure les ombres; sempre se li escapen. Un dia intentà girar en contradirecció per veure si les atrapava.
Encara no se'n feia a la idea, però el fet és que l'havien deixat sol, envoltat de boles de billar. I ni les ombres podia ja abastar.

Una vegada, la lluna s'hi atançà per fer-li una mica dentetes; li explicà la nit, i les estrelles, i la ella plena; qui se la mirava i amb quins ulls plorosos ho feia.
Després li explicà Saturn la tristesa de les coses, així com des de lluny, de manera que pogué percebre, a través d'una anellada visió , com eren les coses boniques del planeta.

Però sempre es quedà amb la intenció de trencar més enllà dels níguls, perquè aquests mai li havien dit res, del que hi havia més enllà. De les gotes de frescor que se'n desprenien, mai en sentí parar.
Era pos del tot inplena la vida de s'estrellapolarmagica-solitària: mai veuria el que els demés tenien cert avorriment ja de copçar.

Xup Xup i brum!

Simulem que tenim el dia lliure, com si de vacances es tractés
anunciem que arribarem a la tarda, tot just havent dinat
i ens farem a la carretera; si hi cabem, dins el maleter.

Tinguem la festa en pau, i si ens manca de res, parem a fer un entrepà
que ja hi som, que mai arribarem, que hem arribat des que hem arrancat:
el viatge és el temps, i això ja ho sabem.
L'experiència és compartir-lo, i d'això tractarem la nostra tesi,
perquè hi haurà un epíleg, abans d'acabar,
i quan aquest arribi, en direm començament.

divendres, 30 de novembre del 2007

El pop

El pop
calça espardenyes
es repentina les grenyes
i se'n va a triomfar!

El pop
planta un arbre
el posa al marbre
i munta la cabra!

diumenge, 18 de novembre del 2007

Exili!

En enfrontar-se a un full en blanc les coses poden ser desastroses, però també i de vegades sorgeix una espurna; suficient com per enlluernar una habitació buida, per saber on són les nues parets. És això el que em passa ara, és així com em sento i, en no tenir cap font d'inspiració fora de la meva vida, escric.
Escric per respirar, d'això no en tinc cap dubte. Escric perquè m'estic ofegant de la meva pròpia merda, i això és bastant clar. La frontera entre el soroll del mai i la cua de la sargantana s'ha trencat i, doncs, què queda? una mandonguilla de sabros d'allò més espessa.
Però ja no pretenc més que l'anonimat. Si algú llegeix aquestes paraules i entén el meu idioma, fes-m'ho saber, perquè em sento una mica sol. No és només que ella hagi marxat, que sí, sinó que m'he agobiat tant que ja darrera ruta d'escapament del tren que em porta enllà és aquesta; escriuré fins que se me'n vagi la veu dels dits. Escriuré fins que en tingui prou, d'això en podeu estar segurs. I no em sentiré pas tant sol.
Espero que em perdoneu per acabar tan aviat.

L'alcalde

L'alcalde estava assegut a la butaca del seu despatx, com des de feia pràcticament un any i mig -el temps que feia que havia guanyat el càrrec en aquella lluita del pou anomenada eufemísticament eleccions- amb el cap enlaire, recolzat a la cantonada del respatller de la butaca. Alguna cosa el preocupava. Es notava que estava malament per alguna raó.
La Irina ho havia notat des de feia ja tres dies. De fet, l'alcalde no havia sortit de l'edifici en tot aquell temps. Cert, en èpoques de molta feina ja ho havia fet algun altre cop, sí; però aleshores les coses ja estaven més o menys calmades; és clar que això era Sairana, i aquí les coses mai estaven calmades del tot, però certament l'actual era un ull dins de l'huracà habitual d'anades i vingudes de gent, gent important com constructors, dirigents de cadenes de televisió i personatges distingits de la societat.
Es coneixia molta gent, treballant de secretària de l'alcalde. La feina estava ben pagada, i s'hi treballava relativament a gust. És clar que també requeria fer coses, coses que no posava el contracte i que tampoc havia après de l'escola, la universitat o dels seus pares. I certes d'aquestes coses, és clar, entraven en contradicció amb el fet de tenir parella estable, o com a mínim el seu coneixement per part de l'esmentada parella. És per això que mai en parlava, d'aquestes coses amb la seva parella, l'Èric. Millor explicat, es podria dir que no en parlava mai amb ningú, d'aquelles coses.
La Irina duia una brusa una mica escotada, de color blau, amb una faldilla fins als genolls. El seu cap mai li havia dit res sobre el seu vestuari; suposava que l'hi estava bé. De fet el que suposava era que pel que l'havia contractada era pels seus serveis com a secretària, i com a concubina. Però de vegades la seva feina atansava cotes insospitades: un dia es va quedar al despatx de l'alcalde durant quasi tota la nit, però no donant-li plaer, com ja es preveia habitual, sinó escoltant els plors d'un vell ensopit pensant en la seva dona i els seus fills. Pel que deia, estava passant per un mal moment amb la seva dona. Ella se'n follava un altre; un que pel que havia sentit tenia poc més de quinze anys. “Quinze anys!” repetia una i una altra vegada, com si això importés el més mínim. Acabant el seu discurs, havent deixat verda una i una altra vegada la seva muller, arrancava les calcetes d'Irina i, sense avisar, l'hi endinsava tota la seva virilitat. “No gaire, de fet”, deia Irina quan, mig entre rialles, ho comentava al dia següent amb les companyes de feina, “però quan t'hi acostumes fins i tot et sembla simpàtica”.

dijous, 6 de setembre del 2007

Del no res, tan sols música acompanyant

Sonava una tènue música estranya, barreja de veu i de impuls metàl·lic. Ja no em sento tan sol, tan inútil. M'ha sorprès adonar-me com acompanya la música. I mentre estic aquí, pensant si escriure o si marxar a dormir, se m'acuden paraules a peu, a peu de nit.
De quan estava entre tenda i mosquit, entre rànger i dormir; sensacions, no pas fets. I sento que vull escriure, sí. Així que sorgirà un altre text.

Visita prematura (segona part)

En aquella foscor, poques llums hi brillaven: al subsòl de Sairana, on, teòricament, ningú hi havia ficat la pota.
Ningú de la superfície, és clar.
I Maties engreixant, com sempre, la seva màquina preferida, la X12254AZN model C. A ell li agradava anomenar-la "Laura".
Dir que l'engreixava era poc exacte. Maties solia abraçar-la d'oli, estimar-la. Li agradava la seva companyia, el tacte fred del seu aliatge de titani. Els seus titil·lants leds verds i vermells, que sempre veia que somreien. El vapor que sorgia per una de les seves obertures. La seva manera de ser, vaja.

Maties havia dissenyat aquella preciositat. Era molt més que una màquina, com totes aquelles altres; tenia molt més que una funció: era la peça clau de tot plegat. I se l'estimava; no com una màquina, no com el treball incansable d'anys en el mateix projecte; era quelcom més profund. N'estava enamorat. És per això, que sempre que l'arbitratge de Sairana requeria la seva actuació se li posaven els pèls de punta. Pensava, "i si no torna?", "i si algú l'ataca"? Havia dissenyat específicament un sistema precís de defensa personal amb el qual podria resistir tota mena d'agressions; però mai se sabia del cert què podia esperar de cada missió.
I per això és que li recorria una esgarrifança cada vegada que l'escotilla 12-E del sector F, la que tenia damunt del cap, s'obria per deixar pas a una figura fosca, il·luminada tan sols per el tènue resplendor d'un cigar, que deixava entreveure la brillantor d'aquell ull, l'únic no biònic de què disposava el senyor director-comissari general Tarc.
"Toc, toc, toc" les escales cruixien en sentir el pes d'aquelles botes, esmolades de tan pesades que eren, quan la figura baixà amb l'escotilla oberta. Cap raig de llum sorgia d'allà dalt: damunt d'aquella sala n'hi havia una altra, que conduïa a un laberint el camí de sortida del qual molt pocs coneixien.

Maties era mutant. Més aviat, havia estat mutat específicament per la seva tasca. Dels seus avantbraços sorgien tota mena d'eines útils: tallants, trepants, tornavisos, claus de tot tipus, soldadors, elèctrodes, etc. El seu cervell havia estat manipulat, i ara duia implants neuronals mitjançant els quals podia percebre el que l'envoltava no tan sols en una visió estrictament humana, sinó també matemàtica. Electrònica. Per ell, significava només canviar "el xip". Tenia, no obstant, un problema ocular secular de les operacions patides durant la seva infantesa pel qual havia de dur uns oculars especials als ulls, que li recobrien tota la conca. Algú de la superfície podria haver pensat que duia ulleres d'aigua; res més allunyat de la realitat: no havia vist mai l'aigua.

L'olor de cigar impregnà la petita sala-taller on solia cuidar-arreglar la seva estimada Laura. El senyor Tarc ja era allà. En realitat, esperava la seva visita, havia rebut una carta segellada notificant la seva arribada en breu. Necessitaven fer ús de l'aparell rastrejador-caçador X12254AZN model C (un nom que, per cert, Maties odiava sentir o llegir; per ell es deia Laura, i Laura era el seu nom); arribarien en breu. I allà hi eren, el cap de tots els àrbitres a la ciutat; el cap de l'ordre. Una persona, per cert, inquietant.
El comissari Tarc era molt gros. Media més de dos metres, i tenia una amplada de seixanta molts centímetres d'espatlla: tot un monstre.

-Què, Molly, com ho tenim això? -començà l'home mentre exhalava un núvol de fum, tan espès que era fins i tot visible en aquella penombra.
-Ma ma, Maties senyor comissari. Bé... ara estava prenent una revisió a Lau.. la màquina
-Sí, sí, el que tu diguis. És que, saps? m'hauràs de perdonar, Molly, amb aquesta foscor, aquesta barba que duus i la pudor que fas, no sé si ets un home o una puta del barri baix. A més, si fa no fa teniu la mateixa veu... però a mi no m'enganyeu la classe de gent com tu. No pagaria perquè em remenessis l'entrecuix ni que fos la darrera cosa que em quedés a la vida. Però, ah! El meu monocle diu que tens quelcom per mi, Molly. Altre cop la ferralla aquesta, eh? ara no recordo per a què necessitem aquest munt de cargols mal fotuts -assenyalà la porta gran del taller, a vint metres. -Treu-me-la, i deixem estar de parides.
Maties sabia que allò suposava separar-se de la seva estimada durant bastant temps. Odiava aquella sensació, de no poder-hi fer res, i sentia com si ella li recriminés que no estiguessin junts. Finalment, amb el cap cot, polsà el botó d'obertura de la porta principal, i aquesta emeté un soroll sec, com desprenent-se de la ronya que havia actuat com a aglutinant durant tot aquest temps que no havia estat usada. "Sis meravellosos mesos", pensà tristament.
Quan la porta era oberta de bat a bat, copsà que el director-comissari l'estava mirant fixament. Llevà la vista i observà que tenia una mà, el palmell de la qual mirava al sostre. Òbviament estava demanant quelcom.
-La clau, Molly. Ja hem passat pel pitjor.
A contracor, es ficà la mà en una d'aquelles butxaques del vestit blau a tirants que duia sempre, i hi trobà el xip. L'agarrà i li donà, no sense un enorme sentiment de culpabilitat en la seva ment.
El comissari agafà amb aquelles enormes mans allò que semblava un gra d'arròs, en comparació, i s'obrí de l'avantbraç la ranura estàndard d'entrada, per una targeta IZ com aquella. Així que ho féu, tancà els ulls durant el que potser foren dos segons; els tornà a llevar, i observant amb la mirada perduda, la gran màquina Laura llevà, una a una, les seves 8 potes, i s'alçà esplendorosa abastant de punta a punta d'aquell taller. Una a una, les potes es mogueren fins travessar totalment la porta, on la foscor completa atrapà aquell enorme artròpode sintètic en direcció inequívoca cap a la superfície.

Finalment, quan ja ni se sentia la remor llunyana de les potes de Laura, Tarc tornà a fixar-se en aquell insecte, aquell tros de carn mutada que vivia al subsòl i des d'on era millor que no sortís mai. Es ficà la mà a una de les seves butxaques i en tragué una pedreta daurada, de forma irregular. Li llençà mentre emprenia altre cop l'ascens amb l'escala metàl·lica.
- Per les molèsties -deia, en referència a la pedreta d'or que li havia atorgat-. Arreveure, Molly. Ja en tornaràs a saber, del cos d'àrbitres. Potser d'aquí un any, amb sort. Espero que sigui més. Aquí fa massa pudor per un àrbitre. I llençà la burilla del que quedava del cigar amb què havia vingut; tot seguit, estirà l'escala metàl·lica per la qual havia pujat, evitant que maties pogués accedir al pis superior. Tornava a estar sol.
No, sol no. Tenia ara, remordiments. Li havien pres a Laura i no havia pogut fer res per aturar-los. Pitjor encara: havia cobrat per fer-ho.

09.28.2007 : EAWars begins


Per fi, posem el tret de sortida al que espero valgui les hores que hi hem posat. Estic molt content del treball fet, espero que el joc funcioni bé. Encara falta pulir (potser) un parell de coses, però el cert és que ara com ara es pot jugar. I ha estat el treball de molt de temps. Ara espero poder seguir actualitzant-lo i millorant-lo per fer-ne un joc competitiu i divertit.
El Altillo Wars arriba!

dimecres, 5 de setembre del 2007

Paraules a l'atzar amb ànim regeneratiu

He descuidat l'escriptura des de fa potser massa. Em corromp, potser, no escriure. És com si no alliberés toxines de dins meu, només que no són pas toxines físiques sinó mentals. Esgarrifances, podríem dir-ne. I, assegut a la cadira, sense moure gaire el cos, potser penso més del necessari.
No tot, sabeu, ha de tenir sentit. No tot ha de voler dir quelcom, però malgrat tot en busquem el perquè.
Potser hauria d'escriure sobre alguna cosa fosca, molt molt fosca. Alguna cosa que em turmentés. Potser és això el que anhelo, al que aspiro finalment. A espolsar-me d'una vegada; però el fet és que no somio, o no transmeto allò que somio.

La tercera part de la meva vida literària (la cua de la sargantana, després de les picades d'escorpí i els niguls de pluja i llamp) havia de servir per fer net, i no per embrutar. Però el reciclatge s'ha vist realment com a una necessitat, i no s'hi pot fer més. Per netejar s'ha d'embrutar, almenys la vaieta.
Qui sap qui sap...

diumenge, 2 de setembre del 2007

Visita prematura (Primera part)

Seguint amb el pla fixat, havia assaltat un total de vint-i-dues vivendes aquella tarda, aproximadament a raó de deu minuts per cadascuna.
La seva feina consistia en aixo: entrar, cop de puny, cop de peu, -si cal tret al braç- i, quan ja tothom estava presumiblement acollonit, agafar més o menys tot allò de valor que hi podia trobar a la casa i marxar corrent d'allà, en metro si era possible. Era l'única manera d'evadir amb certa seguretat les ombres; solien tardar uns dos minuts en rebre i processar tots els impulsos neuronals de la zona, més un altre minut per discernir de quin punt venia el crit. Si tenia sort, l'ombra més propera era a sis o set minuts del lloc on era; això no obstant, era la part més aleatòria de tot el càlcul, doncs tenint mala sort podia trobar-se amb una ombra a pocs centenars de metres a la rodona; això significaria concretament la mort, un dia o un altre. Suposant que aleshores el poguessin venir a trobar. Comptant que no tenia casa fixa, ni tampoc família, i s'havia desfet de la major part de la seva pell dactilar, era poc probable que aconseguissin a curt termini donar-lo caça.
Havia establert, a més, que la millor manera de deixar enrere qualsevol sospita que pogués haver era la d'assaltar de manera imprevisible les cases. Ara una al centre, ara als barris alts, ara més enllà dels grans turons del nord, ara dues més al centre, ara un al barri baix; la visita als barris baixos era sempre poc gratificant, donada la baixa recompensa que se'n desprenia. Però valia la pena, si volia conservar peces més importants: si, per exemple, sabien els àrbitres que només assaltava determinats barris, podrien tenir una idea més o menys clara de quin tipus de persona era. Si només assaltava verges, per exemple, sabrien que era un tipus de persona el paladar sexual del qual podria restringir-se a cireretes de pastís, per dir-ne d'alguna manera; si abastava un ampli ventall, no obstant, si prenia una mica d'aqui, un xic d'allà, sabrien els àrbitres ben poca cosa, excepte que era molt bo. I aquesta era l'única part que els arbitres sabrien del cert, del bo de'n Tim. I sovint raptava alguna noieta, a vegades maca i d'altres lletja, se la follava i la llençava; o algun noiet, tot i que aquests oferien resistència més feroç. No és que fos una qüestió de si li agradava o no tan repulsiu acte; simplement, era la seva feina. I, que em pengin si no era el millor que he vist... fins que s'hi ficà el director-comissari general. Aleshores les coses... es posaren un xic més peludes. Aquell home no perdia el temps amb investigacions.

dijous, 30 d’agost del 2007

El suicidant eternament frustrat

Extra extra! Un home que es volia suicidar amb un gra de raïm!!

El senyor Mateu Tomba va comparèixer ahir a la nit davant les autoritats del poble. Aquest home és conegut per tots per haver estat oficialment la primera persona en intentar un suïcidi amb un gra de raïm de més, durant les campanades de l'any passat. En declaracions posteriors al suïcidi, va al·legar que no era pas foll, que ell la única cosa que volia era manllevar-se la vida i posar-la en l'enèssima pàgina dels Guiness. Volia, doncs, fer història.

En el bonic llogaret de Cabanes de la Selva, al Messerdenès de Dalt, la moda s'ha extès com l'escuma. I és que tots volen ser partíceps de la gran gesta que va intentar el Senyor Tomba. Tant és així, que durant les festes majors del poble, a la plaça principal es varen congregar unes dues-centes persones amb tretze grans de raïm de més. Van simular les campanades, una a una i quan ja havien estat totes tocades i retocades, en l'escuma que es forma a la gola després dels dotze grans de raïm, se'n varen ficar una darrera a la boca, entrant a pressió. Autoritats municipals han decretat el secret de sumari, i han posat el poble en quarentena indefinida, però fonts properes al poble asseguren que n'hi va haver un que va estar a punt d'ennuagar-se amb el tretzè gra de raïm, però que en el moment de la veritat es va sobreposar i no va aconseguir la seva fita. En total, doncs, repetim segons fonts extraoficials, no hi va haver cap ferit de "bala de raïm", tal com s'ha apressat a titllar l'enginyós invent.

En l'entrevista que seguia al senyor Tomba, l'heroi del poble, explicava en paraules textuals que "el meu intent és només una prova del que és capaç l'ésser humà, quan es proposa alguna cosa. Espero que el meu valor crei escola". Sia com fora, encara està per descobrir el mètode infalible per suicidar-se amb el tretzè gra de raïm engolit en qualsevol manera. Seguirem informant.

Torno a posar-m'hi

Acabo de mirar, i me n'he adonat de que des del maig que no hi fico la pota, per aquí. Per això he decidit de tornar a ficar-me en aquest tema de la sargantana i els textos. M'agrada, mireu. He estat més o menys capficant-me en si fer o no un blog de textos i prou, o si explicar la meva vida com fa la majoria. No ho he decidit, i de fet em sembla que em quedaré navegant en el no-saber durant una temporadeta. Veurem com rutlla la cosa.

dimecres, 30 de maig del 2007

Feina feta

L'home estava dempeus al terrat de damunt de la planta dos-cents cinquanta-tres de l'edifici Blaic, a cinc-cents vuitanta metres sobre el nivell mig del sòl de la ciutat.
-Sairana...-digué-, "la ciutat on tots vivim. Res del que aquí passa queda desapercebut, entre els seus carrers infinits. Imagina quanta gent hi viu... i no parlo del cens oficial, és clar. Des dels turons del nord, on el dia dura pràcticament el triple que la nit, i on la vida es fa paradisíaca pels qui se la hi poden permetre, fins als barris del sud, aquells foscos guetos dels barris de baix. I soterrats, els treballadors de les cambres que sostenen la vida urbana, vivint amagats de tothom... monstres, mutants, de tot pots trobar per entre les màquines... hi has anat mai?
-Senyor, no senyor. Jo...
-És clar que no, marrec -el tallà-. Ni tu ni ningú dels que vivim a la gran cova. Ningú sensat, al menys. Són regions perilloses, i no ens concerneixen. Però són essencials per la simbiosi. Conèixes aquesta paraula, oi que sí novell?
-Ssenyor, es refereix a la relació que ens uneix a tots? que si alguna de les parts canvia, les altres se'n veuen afectades.
-Ben dit, recluta. Fins al darrer. Per això és precís mantenir l'equilibri. La ciutat estable... és el millor que podem fer. Has dut el rifle, tal com t'he demanat, noi?
-Senyor, està aquí mateix. Bales recobertes de pols d'iridi, tal com va manar. Calibre 35.
L'home -que ostentava el càrrec de director-comissari general de la guàrdia armada de Sairana- s'acostà a la barana del terrat, una vella reixa oxidada que no trigaria a defallir a causa de la humitat que sempre inundava l'aire de Sairana. Hi recolzà el peu dret, enfundat en una bota militar estàndar per a oficials, engalanada amb el símbol del martell al costat del turmell. La valla s'estremí com si donés signes d'una propera caigua inminent, però l'home no en féu cas.
-Fixa't nano en la ciutat. Mira pel visor telescòpic del rifle, endavant -i, tot enfocant el seu monòcle cibernètic de fabricació artesanal, es fixà en una d'aquelles formiguetes que quedaven ençà al terra, un civil quiet a la cantonada entre l'avinguda Fenícia i el carrer del Sit. - Jaqueta vermella, a la una en punt.
El noi girà el seu rifle de precisió cap a l'objectiu previst. Hi trobà exactament on el director-comissari general Tarc havia dit la silueta de color vermell. No podia distingir exactament si es tractava d'home o dona, classe alta o baixa. Però hi havia una segona silueta just al costat, agafat de la mà del vermell.
- Recluta, d'això... com era el nom?
- Buran, senyor. Nail Buran -respongué, a mig camí entre la vergonya i l'orgull.
- Té punteria Buran? -Féu, mentre es treia un cigar de la butxaca. Se l'encengué.
- Rang A senyor. A l'acadèmia. Però... no he disparat mai a una persona. -Havia apartat l'ull del telescopi, just un parell de centímetres, per veure la realitat de tot plegat, amb l'arma i la distància, i el vent i tot plegat.
- Dispari el nen que l'acompanya.
- Pe.. però... si només és una criatura -Nail Buran tornà a posar el seu ull a la mira telescòpica, i confirmà el que havia vist abans-. No deu tenir ni deu anys.
- Li pregunto quina talla de calçotets fa servir, novell? -el seu to no era en absolut d'enfurismat, però tot i això era sentenciador- No faci preguntes les respostes de les quals no li incumbeixen. Premi el gallet. Vull veure com el seu cap surt disparat. Taqui el màxim possible el seu acompanyant. Total, la jaqueta ja és vermella. -se li escapà un riure estúpid, d'entre aquell bigoti prominent; tornà al seu to sever: -Faci el seu cony de feina, àrbitre.
El noi estava dubtós. Sabia que tard o d'hora hauria de fer un acte com aquell, de fet sempre ho havia sabut. Però allà... se li feia estrany, no parava de pensar si s'ho mereixeria; només podia plantejar-se la humanitat de tot plegat. Intentà calmar-se, era precís fer-ho. Si desobeïa seria expulsat; fins i tot podrien engarjolar-lo. Tothom estava d'acord en que no convenia despertar la fúria del comissari. El mànec de la paella sempre el tenia ell.
"Instruccions clares", pensava, "prémer el botó d'autoapuntar, ajustar a màxima resolució: sis, deu, divuit vint X". Ja tenia el clatell del marrec. "al menys no li he de veure la cara".

"Ara el gallet. Un últim segon.."
De cop, el nen es girà. Els seus ulls grisos miraren fixament l'aparell telescòpic de Nail Buran. Era com si sapigués exactament on era... què estava a punt de fer. Tenia aquella cara d'innocència que només tenen els nens, quan encara no han pogut aprendre res de la vida. No pot haver fet cap mal... "No puc fer-ho... No puc matar un nen innocent...". Es digué. Poc a poc, tragué l'ull de la mira telescòpica, per defugir l'horror d'allò que estava a punt de fer. Girà el cap, cap a la dreta, intentant reunir el valor suficient per dir-li al mateix director-comissari general Tarc que no podia obeïr l'única ordre que li havia donat. Girant-se començà a pronunciar:
-Ho sent...
El canó de la pistola artesanal del director-comissari general Tarc feia vint segons que l'estava apuntant directament al seu cap. El recent ascendit a àrbitre Nail Buran pogué veure el canó, i la gèlida mirada d'aquells ulls del comissari que l'observaven com si es tractés d'un electrodomèstic.
Cinc, deu, potser quinze sentèssimes de segon. Suficient per a què els impulsos neuronals provinents dels ulls poguésssin atrapar aquella imatge, i processar-ne les implicacions. Suficients per a què el recent ascendit a àrbitre Nail Buran sabés quin era el seu destí.
La pistola artesanal del comandant Tarc emetia un estrèpid totalment distingible de qualsevol altra arma. Era com la seva signatura de comiat, per als amics i per als enemics. El cap de Nail Buran explotà en mil trossets; sobra, doncs, qualsevol altre detall per explicar. I oberta de bat a bat, la conca encefàlica esdevingué un perfecte cendrer per a què el director-comissari general Tarc apagués el seu cigar; després, inerts, cos i burilla es desplomaren al terrat de damunt de la planta dos-cents cinquanta-tres de l'edifici Blaic, a cinc-cents vuitanta metres sobre el nivell mig del sòl de la ciutat.
- Feina feta -pronuncià pel seu comunicador-. Aquest no valia. No em torneu a enviar marrecs de teta. Tallo.

dilluns, 28 de maig del 2007

Primer personatge


Aquest senyor es diu Tarc.

Properament en sabrem més coses, a mesura que me les inventi

divendres, 30 de març del 2007

Solitude (soledat)


La soledat... sabeu? és un sentiment de tot curiós... de vegades volem estar sols, i de vegades ho odiem. De fet es podria dir que és tal com tota la resta, però en cap d'aquests casos ens fa bé, mai ens estimula estar sols, mai ens fa millors persones. O potser si?

Si mirem al nostre interior, dins dins, què hi trobarem? Fa pocs dies m'he posat a pensar; les coses potser no han estat sempre com haurien, potser hi ha hagut sempre alguna cosa que m'ha rossegat per dins. Vull dir que tots tenim un trauma, o això ens fan creure els psicòlegs. Aleshores, d'on podem treure les respostes? les de veritat, que et facin sortir les coses que sempre t'han turmentat. Pot ser dur, però si és la única manera de desfer-te'n....

Tinc un professor (em cago bastant en ell) que diu que qualsevol malaltia té el seu orígen, la seva arrel i, per tant, la seva significació en la ment. Que si ens passa alguna cosa és que, psicolòcigicament, hi ha quelcom que no hauria de ser aixi. D'aquesta manera, per curar la causa, calen no pastilles, sinó teràpia. Jo per mi que deu estar d'acord amb algun tipus de psicòleg, i li passa un tant per cent per alumne que li envia. Sia com fóre, aquesta és la seva teoria (bastant refutable, realment no s'aguanta per enlloc).

En qualsevol cas, on vull anar a parar? Doncs que si em trobo malament, potser és per alguna cosa. Si tinc crisis d'ansietat deu haver alguna raó psicològica darrere. Però, com? si tot em va bé (més o menys, vull dir que no estic deprimit, i agobiat, ni estressat per la feina) . Potser hauré de buscar una mica més endins.

He pensat que potser sóc jo mateix que em dic les coses a base dels meus escrits (els núvols de pluja i llamp) que serveixen per exorcitar els meus dimonis interiors. Així, quan escric amb nom d'un altre sóc en realitat jo qui posa les paraules allà i, per tant, en cert sentit sóc el veritable protagonista de l'obra. Qui havia dit que no parlava de mi mai?
Tot això ve a que vaig dibuixar això que veieu damunt, al tramvia (de fet l'emplaçament és una mica igual), i potser és que en el fons em sento una mica sol... però no em quadra, en un moment com aquest...

Total, tota aquesta parrafada per dir només que m'ho pensaré; és com quan un client entra a la botiga i estar una hora fent-li la rosca perquè digui al final que s'ho pensarà: un fracàs, vaja.
Però em sembla que he de fer-ho, sí, ja ho faré. Intentaré mirar el meu interior, i desturmentar-me, o alguna cosa així, a veure què en trec. Ja us n'explicaré el sentit (si és que aquest vosaltres té alguna significació física, a mode de persones que em llegeixen el bloc, que crec tendeix a zero com (1/x)^x. Una barbaritat, vaja.

diumenge, 18 de març del 2007

Estar content

Hi ha dies en què, veritablement, un se sent content; feliç. Moments en què no cal res de res, per sentir-se del tot complet, moments en què no cal res. I el que semblaria turmentar aquells qui no s'hi han trobat, és a dir, a la pregunta "per què et sents tan bé?" o "com ho has aconseguit?" li manca el significat. Del tot.
Perquè en realitat, si et poses a pensar per què estàs bé, se t'acudiran tan poques raons de la teva alegria com de la teva (inexistent) pena. Perquè la felicitat no entén de raons, la felicitat no en sap, de justificar-se. I com aconseguir-la? ni idea, només sé que la trobes. I dura poquet.

Per tant, jo el que et diria és que en gaudissis, sense pretendre repetir-la mai. M'he trobat rient sol enmig del tramvia, sense solta ni volta, a la cara d'un distret passarell que havia volgut asseure's al meu davant. La gent, em sembla, et mira malament. Potser enveja? i ca! el que passa és que no hi estem acostumats.

Fes-me cas, sí, que no importa. Si et pares a pensar, potser ha estat un anunci ben posat que t'ha fet veure el dia més brillant del que el veies, amb la única finalitat que aquella tarda mateixa et gastis el teu sou en el seu producte. O potser et fa gràcia que t'hagis sortit amb la teva, en algún afer potser com quan el teu pitjor enemic s'enduu una decepció. Ara, si hi penses en aquestes raons, exemples possibles, acabes concloent que realment no val la pena estar content per aixo, per causa d'una manipulació psicològica o el sofriment aliè. Però si no hi penses... això ja és una altra cosa, eh? segurament ni te n'hauràs adonat, que tot el vagó et mira estranyat... i que bé que senta!

dilluns, 26 de febrer del 2007

sargantana

Regenera'm!


Si us plau

sargantana

Regenera't!


Si us plau

dimarts, 20 de febrer del 2007

El nen (primera part)

-Feliç aniversari! -cridava la mare, tot engolint el nen en la més amorosa abraçada, mentre aquest, tot consternat, se li estava posant la cara vermella de la pressió d'aquells braços.
Acabava de despertar -un xic tard, havia d'anar a escola- i tot just havia baixat a esmorzar, com cada dia: avui tocava llum. I tota la família era al seu voltant. El rodejaven i l'aplaudien. En nen no entenia res, mai havia viscut una situació semblant. Tothom semblava content: tot era fora de lloc. No s'atreví, però, a preguntar si avui havia d'anar a l'escolar, per temor a que la resposta fos afirmativa.
Alçà el cap, i veié aquells ulls penetrants tan familiarls. El seu pare estava mirant-lo fixament, amb cara d'aprovació. Alçà una mà gruixuda i li remogué els cabells, causant en el nen una sensació de calfred agradable. Mai havia vist el seu pare amb aquella expressió, de tan bon humor per ell. Estava orgullós del seu fill, i no se n'estava de mostrar-ho.
-Felicitats, nano. Avui és el dia del teu aniversari -mentre li picava amistosament els braços-. T'ho has guanyat.
Val a destacar que a Sairana els aniversaris se celebren de manera distinta a com el lector estarà acostumat. Mai, al cap d'un any de vida com el coneixem, es donen coses: no existeix el concepte de regal; i quan algú compleix un any, no s'exhibeix cap mostra de distinció ni se celebra res de res. Cal remarcar, també, que la mesura dels dies i les estacions és diversa i borrosa en si mateixa. Els dies tenen durades no estrictes, i sempre hi ha un cert decalatge entre el que es considera un any i un altre, com si no hi hagués una mesura estàndar del temps, i tot es fes a ull. Per tant, l'edat del marrec pot ser en el moment que ens ocupa tant de nou com d'onze anys; per bé que aquest aniversari distint de la resta havia de ser quan el nen complís la seva primera desena.
El pare es girà tot seguit noranta graus de encarar la seva muller, que estava dampeus a la seva dreta. Aquesta duia ambdues mans allargades, abastant un objecte colorit i arrugadís, que reflectia la llum tot donant-li un to daurat. El pare prengué l'objecte de mans de la seva muller i l'atançà tot seguit a l'abast del nen. -Té -digué-. D'això en diem regal.
La veritat és que el marrec cada vegada entenia menys coses, car cada vegada li'n venien més de noves i sense aparent explicació. Malgrat tot, assentí -tot fent-se el madur- i encarà l'estrambòtic objecte de rajos rellampegadors i colors psicodèlics; floretes dibuixades.

dissabte, 17 de febrer del 2007

La Cua que creix de nou

La Cua de la Sargantana neix com a continuació de "Els núvols de Pluja i de Llamp". Aquest pretén ser un recull de contes, escrits, idees, poesies i intents amb ànim regeneratiu de soledat i d'inquetud. Després de l'estiu sempre ve la tardor, i ara que és hivern ens toca aplaudir l'arribada de les primeres flors i primaveres... Per tant, tal i com la sargantana es treu una cua de sota la pedra, els núvols quan escampen treuen de si un dia molt més net i confortable, de tal manera que es posa en safata per gaudir-ne els interessats i les interessades.

Sigueu BenVinguts aquí, això és casa de la sargantana i aquest és el primer post. Qualsevol comentari serà benvingut.