Seguint amb el pla fixat, havia assaltat un total de vint-i-dues vivendes aquella tarda, aproximadament a raó de deu minuts per cadascuna.
La seva feina consistia en aixo: entrar, cop de puny, cop de peu, -si cal tret al braç- i, quan ja tothom estava presumiblement acollonit, agafar més o menys tot allò de valor que hi podia trobar a la casa i marxar corrent d'allà, en metro si era possible. Era l'única manera d'evadir amb certa seguretat les ombres; solien tardar uns dos minuts en rebre i processar tots els impulsos neuronals de la zona, més un altre minut per discernir de quin punt venia el crit. Si tenia sort, l'ombra més propera era a sis o set minuts del lloc on era; això no obstant, era la part més aleatòria de tot el càlcul, doncs tenint mala sort podia trobar-se amb una ombra a pocs centenars de metres a la rodona; això significaria concretament la mort, un dia o un altre. Suposant que aleshores el poguessin venir a trobar. Comptant que no tenia casa fixa, ni tampoc família, i s'havia desfet de la major part de la seva pell dactilar, era poc probable que aconseguissin a curt termini donar-lo caça.
Havia establert, a més, que la millor manera de deixar enrere qualsevol sospita que pogués haver era la d'assaltar de manera imprevisible les cases. Ara una al centre, ara als barris alts, ara més enllà dels grans turons del nord, ara dues més al centre, ara un al barri baix; la visita als barris baixos era sempre poc gratificant, donada la baixa recompensa que se'n desprenia. Però valia la pena, si volia conservar peces més importants: si, per exemple, sabien els àrbitres que només assaltava determinats barris, podrien tenir una idea més o menys clara de quin tipus de persona era. Si només assaltava verges, per exemple, sabrien que era un tipus de persona el paladar sexual del qual podria restringir-se a cireretes de pastís, per dir-ne d'alguna manera; si abastava un ampli ventall, no obstant, si prenia una mica d'aqui, un xic d'allà, sabrien els àrbitres ben poca cosa, excepte que era molt bo. I aquesta era l'única part que els arbitres sabrien del cert, del bo de'n Tim. I sovint raptava alguna noieta, a vegades maca i d'altres lletja, se la follava i la llençava; o algun noiet, tot i que aquests oferien resistència més feroç. No és que fos una qüestió de si li agradava o no tan repulsiu acte; simplement, era la seva feina. I, que em pengin si no era el millor que he vist... fins que s'hi ficà el director-comissari general. Aleshores les coses... es posaren un xic més peludes. Aquell home no perdia el temps amb investigacions.
La seva feina consistia en aixo: entrar, cop de puny, cop de peu, -si cal tret al braç- i, quan ja tothom estava presumiblement acollonit, agafar més o menys tot allò de valor que hi podia trobar a la casa i marxar corrent d'allà, en metro si era possible. Era l'única manera d'evadir amb certa seguretat les ombres; solien tardar uns dos minuts en rebre i processar tots els impulsos neuronals de la zona, més un altre minut per discernir de quin punt venia el crit. Si tenia sort, l'ombra més propera era a sis o set minuts del lloc on era; això no obstant, era la part més aleatòria de tot el càlcul, doncs tenint mala sort podia trobar-se amb una ombra a pocs centenars de metres a la rodona; això significaria concretament la mort, un dia o un altre. Suposant que aleshores el poguessin venir a trobar. Comptant que no tenia casa fixa, ni tampoc família, i s'havia desfet de la major part de la seva pell dactilar, era poc probable que aconseguissin a curt termini donar-lo caça.
Havia establert, a més, que la millor manera de deixar enrere qualsevol sospita que pogués haver era la d'assaltar de manera imprevisible les cases. Ara una al centre, ara als barris alts, ara més enllà dels grans turons del nord, ara dues més al centre, ara un al barri baix; la visita als barris baixos era sempre poc gratificant, donada la baixa recompensa que se'n desprenia. Però valia la pena, si volia conservar peces més importants: si, per exemple, sabien els àrbitres que només assaltava determinats barris, podrien tenir una idea més o menys clara de quin tipus de persona era. Si només assaltava verges, per exemple, sabrien que era un tipus de persona el paladar sexual del qual podria restringir-se a cireretes de pastís, per dir-ne d'alguna manera; si abastava un ampli ventall, no obstant, si prenia una mica d'aqui, un xic d'allà, sabrien els àrbitres ben poca cosa, excepte que era molt bo. I aquesta era l'única part que els arbitres sabrien del cert, del bo de'n Tim. I sovint raptava alguna noieta, a vegades maca i d'altres lletja, se la follava i la llençava; o algun noiet, tot i que aquests oferien resistència més feroç. No és que fos una qüestió de si li agradava o no tan repulsiu acte; simplement, era la seva feina. I, que em pengin si no era el millor que he vist... fins que s'hi ficà el director-comissari general. Aleshores les coses... es posaren un xic més peludes. Aquell home no perdia el temps amb investigacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada