-Les aplicacions de la Nanotecnologia, -explicà -han tingut i tenen un gran pes dins de la nostra vida quotidiana. El desenvolupament d'aquesta ciència, descoberta ara ja fa cent vint anys, ha estat clau per a la nostra supervivència com a cultura. Les condicions climàtiques adverses que ha patit Sairana des d'aleshores han estat, com sabran, un dels grans perills, alhora que preocupacions, de la nostra civilització i, gràcies a Sostre, (i a la Nanotecnologia) han estat satisfactòriament resoltes.
Helena assistia, com cada dia, a les classes de la Universitat Homer i Gràcia, a la qual hi estudiava Ciències Tecnològiques Avançades; això és, qualsevol cosa que dugués la signatura de la tecnologia i fos aplicable al món modern. A Helena li agradaven les classes; de fet, se les prenia amb molta il·lusió, ànsia més aviat, de coneixements. La saviesa no ocupava lloc, era cert, però sí molt de temps. Portava sis anys aprenent diverses tècniques, i encara li'n quedaven sis més.
No ens enganyem, tot allò era una tapadora. Sí que s'hi motivava, però no pas per, el dia de demà, poder tenir un bon càrrec de responsabilitat en una empresa gran, sinó més aviat per aplicar els seus coneixements adquirits cap a àrees menys... legals. Això, i espiar el Doctor Honorable per la Universitat Homer i Gràcia senyor Seneu Vallespir, una persona tant respectada en la comunitat científico-tècnica com en la docent. I mentre l'escoltava, Helena pensava que era un dels millors professors que havia tingut fins ara; aquest sentiment era compartit per molts, en aquella aula.
I en la seva croada en aquella universitat no hi estava sola. Sabia que hi havia, al menys, cinc persones més escoltant en aquella classe les lliçons magistrals del bon professor, però no sabia exactament qui eren. Tot això li havien dit per seguretat, perquè sempre és millor no cridar l'atenció, que sempre hi ha ombres vigilant, i un llarg etcètera d'idees que en d'altres situacions li haurien semblat absurdes, amb el plantejament inicial que tenia aquella missió. L'objecte de la tasca era només assistir a les classes, fer vida normal i reportar qualsevol comportament estrany del professor. D'ell, i de sis professors més que la federació havia convenientment assenyalat. Li semblava a vegades estrany, quan hi pensava: per a què podrien voler espiar uns professors que donen classe en una universitat pública, com si fos quelcom d'estrany donar classes el millor que es podia. I el fet és que, fins ara, no havia reportat de cap esdeveniment estrany, en els seus sis anys d'assistència diària a classe. Confiava en què no se li hagués passat cap fet important, i de vegades es plantejava si realment estaria fent bé la seva feina. “Potser” es deia, “els altres ja hauran trobat un munt de coses dels professors, mentre que jo tan sols em dedico a atendre la matèria. Si no trobo coses importants a transmetre, potser la federació em deixarà de pagar les classes...”. I s'havia decidit, talment, de trobar defectes a tots els professors, de reportar fins a la mínima ximpleria que se li acudís, tot per tal de seguir podent anar a classe; però la seva ment, massa bondadosa, no hauria permès tal injustícia amb coneixement de causa, de manera que mai reportà res de res. I sis anys després es veia anant a classe encara, amb el ròssec al banc llest cada semestre per pagar la matrícula del següent. No havia fet preguntes i, és clar, tampoc n'hi havien fet a ella.
-Els nanorobots biomèdics autoimpulsats, coneguts per tothom amb el nom de “Nanomàquines” en són l'aplicació més evident -el professor s'esmerçava a fer dibuixos de la forma de la màquina, indicant-ne les mides al més fidedignes possible de la realitat. -Entre els avantatges d'aquestes màquines, de la mida de dos-cents àtoms apilats, hi ha la propietat d'accelerar el procés de recuperació dels teixits al triple de la seva velocitat convencional; degudament formatats i programats, poden resoldre qualsevol focus d'infecció en qüestió de segons. Dins d'un cos humà jove, doncs, no calen píndoles, ni tractaments, ni tan sols intervencions quirúrgiques per evitar cap tipus de malaltia. Els programadors han passat a ser els màxims responsables de la nostra salut. Qualsevol virus o afecció és tractada amb èxit pocs dies després de ser descobert, de manera que tan sols ens hem de preocupar de reestructurar el nostre software corporal un cop cada sis mesos. I fins i tot així, les nanomàquines tenen un cert grau d'autosuficiència, de tal manera que rebutjaran qualsevol millora en el programari que indueixi a curt o llarg termini una afecció encara més greu. Aquesta és l'eina que ens ofereix la tècnica per vacunar-nos contra les agressions exteriors, i senyors i senyores, l'hem de saber aprofitar.
“De manera que aquesta part del curs la orientarem a explicar degudament com s'implementen a la pràctica aquests microorganismes sintètics, des de la seva confecció a fàbrica, passant pel procés de plantació (terme que, com sabran, es refereix a la introducció de les nanomàquines dins de l'organisme i les reaccions adverses que aquest produeix durant els primers mesos de convivència, efecte que també es denomina “mort global dels anticossos”), el com atacar i resoldre aquest problema en el setanta per cent dels casos; el desenvolupament dels nanorobots dins de la sang (incloent...) -cada cosa que explicava l'anava apuntant la pissarra electrònica, de manera que confeccionava uns apunts perfectes (disponibles en versió ampliada i en forma de resum a la papereria de la universitat) sense que hagués de tocar ni un sol guix en les vora tres hores que durava la lliçó.
Helena assistia, com cada dia, a les classes de la Universitat Homer i Gràcia, a la qual hi estudiava Ciències Tecnològiques Avançades; això és, qualsevol cosa que dugués la signatura de la tecnologia i fos aplicable al món modern. A Helena li agradaven les classes; de fet, se les prenia amb molta il·lusió, ànsia més aviat, de coneixements. La saviesa no ocupava lloc, era cert, però sí molt de temps. Portava sis anys aprenent diverses tècniques, i encara li'n quedaven sis més.
No ens enganyem, tot allò era una tapadora. Sí que s'hi motivava, però no pas per, el dia de demà, poder tenir un bon càrrec de responsabilitat en una empresa gran, sinó més aviat per aplicar els seus coneixements adquirits cap a àrees menys... legals. Això, i espiar el Doctor Honorable per la Universitat Homer i Gràcia senyor Seneu Vallespir, una persona tant respectada en la comunitat científico-tècnica com en la docent. I mentre l'escoltava, Helena pensava que era un dels millors professors que havia tingut fins ara; aquest sentiment era compartit per molts, en aquella aula.
I en la seva croada en aquella universitat no hi estava sola. Sabia que hi havia, al menys, cinc persones més escoltant en aquella classe les lliçons magistrals del bon professor, però no sabia exactament qui eren. Tot això li havien dit per seguretat, perquè sempre és millor no cridar l'atenció, que sempre hi ha ombres vigilant, i un llarg etcètera d'idees que en d'altres situacions li haurien semblat absurdes, amb el plantejament inicial que tenia aquella missió. L'objecte de la tasca era només assistir a les classes, fer vida normal i reportar qualsevol comportament estrany del professor. D'ell, i de sis professors més que la federació havia convenientment assenyalat. Li semblava a vegades estrany, quan hi pensava: per a què podrien voler espiar uns professors que donen classe en una universitat pública, com si fos quelcom d'estrany donar classes el millor que es podia. I el fet és que, fins ara, no havia reportat de cap esdeveniment estrany, en els seus sis anys d'assistència diària a classe. Confiava en què no se li hagués passat cap fet important, i de vegades es plantejava si realment estaria fent bé la seva feina. “Potser” es deia, “els altres ja hauran trobat un munt de coses dels professors, mentre que jo tan sols em dedico a atendre la matèria. Si no trobo coses importants a transmetre, potser la federació em deixarà de pagar les classes...”. I s'havia decidit, talment, de trobar defectes a tots els professors, de reportar fins a la mínima ximpleria que se li acudís, tot per tal de seguir podent anar a classe; però la seva ment, massa bondadosa, no hauria permès tal injustícia amb coneixement de causa, de manera que mai reportà res de res. I sis anys després es veia anant a classe encara, amb el ròssec al banc llest cada semestre per pagar la matrícula del següent. No havia fet preguntes i, és clar, tampoc n'hi havien fet a ella.
-Els nanorobots biomèdics autoimpulsats, coneguts per tothom amb el nom de “Nanomàquines” en són l'aplicació més evident -el professor s'esmerçava a fer dibuixos de la forma de la màquina, indicant-ne les mides al més fidedignes possible de la realitat. -Entre els avantatges d'aquestes màquines, de la mida de dos-cents àtoms apilats, hi ha la propietat d'accelerar el procés de recuperació dels teixits al triple de la seva velocitat convencional; degudament formatats i programats, poden resoldre qualsevol focus d'infecció en qüestió de segons. Dins d'un cos humà jove, doncs, no calen píndoles, ni tractaments, ni tan sols intervencions quirúrgiques per evitar cap tipus de malaltia. Els programadors han passat a ser els màxims responsables de la nostra salut. Qualsevol virus o afecció és tractada amb èxit pocs dies després de ser descobert, de manera que tan sols ens hem de preocupar de reestructurar el nostre software corporal un cop cada sis mesos. I fins i tot així, les nanomàquines tenen un cert grau d'autosuficiència, de tal manera que rebutjaran qualsevol millora en el programari que indueixi a curt o llarg termini una afecció encara més greu. Aquesta és l'eina que ens ofereix la tècnica per vacunar-nos contra les agressions exteriors, i senyors i senyores, l'hem de saber aprofitar.
“De manera que aquesta part del curs la orientarem a explicar degudament com s'implementen a la pràctica aquests microorganismes sintètics, des de la seva confecció a fàbrica, passant pel procés de plantació (terme que, com sabran, es refereix a la introducció de les nanomàquines dins de l'organisme i les reaccions adverses que aquest produeix durant els primers mesos de convivència, efecte que també es denomina “mort global dels anticossos”), el com atacar i resoldre aquest problema en el setanta per cent dels casos; el desenvolupament dels nanorobots dins de la sang (incloent...) -cada cosa que explicava l'anava apuntant la pissarra electrònica, de manera que confeccionava uns apunts perfectes (disponibles en versió ampliada i en forma de resum a la papereria de la universitat) sense que hagués de tocar ni un sol guix en les vora tres hores que durava la lliçó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada