Crònica d'un dia nou

El sol va començar a despuntar, per intentar veure les ombres; sempre se li escapen. Un dia intentà girar en contradirecció per veure si les atrapava.
Encara no se'n feia a la idea, però el fet és que l'havien deixat sol, envoltat de boles de billar. I ni les ombres podia ja abastar.

Una vegada, la lluna s'hi atançà per fer-li una mica dentetes; li explicà la nit, i les estrelles, i la ella plena; qui se la mirava i amb quins ulls plorosos ho feia.
Després li explicà Saturn la tristesa de les coses, així com des de lluny, de manera que pogué percebre, a través d'una anellada visió , com eren les coses boniques del planeta.

Però sempre es quedà amb la intenció de trencar més enllà dels níguls, perquè aquests mai li havien dit res, del que hi havia més enllà. De les gotes de frescor que se'n desprenien, mai en sentí parar.
Era pos del tot inplena la vida de s'estrellapolarmagica-solitària: mai veuria el que els demés tenien cert avorriment ja de copçar.