Nit de Sairana

Despertà d'un malson en què es veia a si mateixa envoltada d'escarabats. No podia moure's i veia com els invertebrats anaven escalant les seves cames nues, i se li ficaven a l'entrecuix.

Mentre es tranquil·litzava, s'adonà que el llit estava xop. No era suor, tampoc pixat. La lluna lluïa a fora, i la seva claror entrava netament damunt del seu llit. Un bassal cobria el terra.

Es llevà, havent decidit que no podria tornar a aclucar l'ull almenys, durant el que li quedava de nit.

Era la tercera nit que es despertava d'aquell malson. Sempre que hi era, era com si mai l'hagués tingut, de manera que l'experiència no feia que l'hi tingués menys por. No entenia la relació amb els seus pensaments, no entenia per què ara i no abans li passava això. I tampoc el líquid amb què es despertava, exageradament abundant; exhalava una pudor digna de ser recordada, però a l'endemà, no obstant, havia desaparegut tot rastre de la seva existència.

Ahir, i abans d'ahir, havia anat a dormir al sofà. Sort que vivia sola, si no donar explicacions per aquest fet hauria estat, com a mínim, vergonyós. I potser perquè estava farta d'aquella situació sense que hi pogués fer res, va fer el que va fer: es vestí apressadament i sortí de casa seva. Els carrers de Sairana eren foscos com pocs, en aquell barri i a aquelles hores. Els moments pactats de claror no corresponien, com era d'esperar, a aquelles altes hores de la matinada. Essent com era dia laborable, ningú rondava festejant per la ciutat, de manera que el silenci era, com a mínim, impactant, parlant de Sairana.

Creuà l'avinguda Principal sense fer cap cas dels semàfors. A banda i banda, ni un sol vehicle travessava aquella gran avinguda. Quan hi pensava, creia que mai havia estat un dia com aquell pels carrers de Sairana; tot i així, aquella li semblava una ciutat completament diferent. Decidí, doncs, pujar fins el turó de corda, que jeia a tres quilòmetres del seu apartament.

Ja damunt, podia veure Sairana des d'una perspectiva més general. Al fons, el barri alt, on sempre era de dia, malgrat que, ara, totes les cases estiguessin amb els filtres anti-claror activats. Al fons a la dreta, la zona més fosca que hi havia. Travessant la ronda de Piu, que podia intuir per la forma de certs edificis, començava el barri baix. Aquella zona era la més pobra de Sairana; el dia mai arribava en aquells indrets, ni vehicles, ni arbitres, ni res; Alguns l'anomenaven “el traster”: allà s'acumulaven tot allò que Sairana volia oblidar. Tancats per la llum, es deia que qui vivia allà mai en sortia. Alguns afegien que les autoritats arbitrals fins i tot ruixaven la zona amb gas de Mafi, un compost derivat dels desaprofitaments de la Valkiria, altament addictiu. Un cop acostumat al gas, era necessari per sobreviure una dosi cada dues hores. I a peu, el barri alt era a més de quatre hores del traster, de manera que aquells privilegiats de la llum podien estar tranquils que les seves pertinences estaven segures. Raó per la qual els vehicles tenien l'entrada vetada al barri baix. Com se n'alegrava, de pertànyer a la Franja. Almenys allà, la llum venia una vegada al dia, i sense tenir embolcalladors de nit a les cases, es podia fer una vida més o menys normal.

Finalment, decidí tornar cap a casa seva. Algú, però, havia previst per ella quelcom diferent aquella nit.