Estar content

Hi ha dies en què, veritablement, un se sent content; feliç. Moments en què no cal res de res, per sentir-se del tot complet, moments en què no cal res. I el que semblaria turmentar aquells qui no s'hi han trobat, és a dir, a la pregunta "per què et sents tan bé?" o "com ho has aconseguit?" li manca el significat. Del tot.
Perquè en realitat, si et poses a pensar per què estàs bé, se t'acudiran tan poques raons de la teva alegria com de la teva (inexistent) pena. Perquè la felicitat no entén de raons, la felicitat no en sap, de justificar-se. I com aconseguir-la? ni idea, només sé que la trobes. I dura poquet.

Per tant, jo el que et diria és que en gaudissis, sense pretendre repetir-la mai. M'he trobat rient sol enmig del tramvia, sense solta ni volta, a la cara d'un distret passarell que havia volgut asseure's al meu davant. La gent, em sembla, et mira malament. Potser enveja? i ca! el que passa és que no hi estem acostumats.

Fes-me cas, sí, que no importa. Si et pares a pensar, potser ha estat un anunci ben posat que t'ha fet veure el dia més brillant del que el veies, amb la única finalitat que aquella tarda mateixa et gastis el teu sou en el seu producte. O potser et fa gràcia que t'hagis sortit amb la teva, en algún afer potser com quan el teu pitjor enemic s'enduu una decepció. Ara, si hi penses en aquestes raons, exemples possibles, acabes concloent que realment no val la pena estar content per aixo, per causa d'una manipulació psicològica o el sofriment aliè. Però si no hi penses... això ja és una altra cosa, eh? segurament ni te n'hauràs adonat, que tot el vagó et mira estranyat... i que bé que senta!