Valkiria (1/3)

Iaq es mirava l'entrecuix mentre pensava en si demà tornaria a sentir-se igual. Era tot molt fosc, però tot i així una tènue llum -suposava que de la lluna escolant-se per la finestra, tot i que ignorava si era de dia o de nit- feia que pogués entreveure la brutícia d'aquell indret. Talment semblava que el lloc hagués estat deixat de la mà de déu durant molts anys. I molts anys semblava ja que feia que estava en la mateixa posició, amb els pantalons abaixats, el cul en l'aire assegut a la tapa d'aquella fètida letrina, amb ganes mig de cagar, mig de vomitar. I a la mà, hi tenia una agulla, usada més de deu vegades, que degotava la mica de Valkiria que s'havia quedat a l'èmbol i no havia pogut injectar-se. Es veia patètic a si mateix, se sentia encallat dins seu, com si estigués pres pel seu cos i no pogués marxar d'aquell indret repulsiu, d'aquell llefiscós excusat de portes esquerdades i pintades pertot arreu. Una gota queia d'alguna pica de l'exterior, i sonava acompassadament; potser cada minut, potser cada més, i per cada gota Iaq s'obligava a parpellejar almenys una vegada. Un rierol d'orina s'escolava aliè a la seva voluntat per la uretra, al mateix temps que una gota de la seva baba deixava de formar una estalactita a la barbeta per deixar-se anar i, surcant l'aire, anar a tocar el seu peu descalç.
I aleshores, la porta s'obrí pausadament, fent un grinyol estrident; a en Iaq li semblava un so llunyà i sense connexió amb el món on era. Unes passes sonaren de l'exterior, i s'aproximaven cap a la seva parcel·la de wàter. S'aturaren i obriren la seva porta: òbviament, l'estrany sabia exactament quina d'aquelles petites habitacions estava ocupada. La porta s'obrí, cap endins, i li trepitjà parcialment els dits nuus del peu dret. En d'altres circumstàncies li hauria dolgut, i hauria apartat el peu, però no llavors. La porta seguí obrint-se amb força fins que li feu una rascada al peu, i aquest cedí la pugna amb la porta. Un cop sec donà la porta amb la paret, i el cos de Iaq es convulsionà com si li haguéssin injectat una descàrrega elèctrica. Amb el cap cot, i els ulls entreoberts, pogué veure mig borrosament els peus del seu assaltant, i un esbufec li sorgí d'aquell inmens cos adobat. Sabia qui era, i sabia també què en faira, d'ell, però li mancà capacitat per moure's o intentar lluitar.
La seva mà dreta deixà anar l'injector de Valkiria, que caigué al terra rebotant tres o quatre vegades; una mà ferma li agarrà la seva esquerra i estirà el cos pseudoinert cap enfora de la letrina. Intentà com pogué romandre en peu, almenys, si no atançar a desfer-se de l'agressor, però en l'absurditat de l'acció caigué de nassos a terra. La mà, tot i la patacada, seguia estirant-li el cos. Quan mig se n'adonà, l'estaven arrossegant cap enfora, cap a la llum, cap a la vida.