Exili!

En enfrontar-se a un full en blanc les coses poden ser desastroses, però també i de vegades sorgeix una espurna; suficient com per enlluernar una habitació buida, per saber on són les nues parets. És això el que em passa ara, és així com em sento i, en no tenir cap font d'inspiració fora de la meva vida, escric.
Escric per respirar, d'això no en tinc cap dubte. Escric perquè m'estic ofegant de la meva pròpia merda, i això és bastant clar. La frontera entre el soroll del mai i la cua de la sargantana s'ha trencat i, doncs, què queda? una mandonguilla de sabros d'allò més espessa.
Però ja no pretenc més que l'anonimat. Si algú llegeix aquestes paraules i entén el meu idioma, fes-m'ho saber, perquè em sento una mica sol. No és només que ella hagi marxat, que sí, sinó que m'he agobiat tant que ja darrera ruta d'escapament del tren que em porta enllà és aquesta; escriuré fins que se me'n vagi la veu dels dits. Escriuré fins que en tingui prou, d'això en podeu estar segurs. I no em sentiré pas tant sol.
Espero que em perdoneu per acabar tan aviat.