El pop

El pop
calça espardenyes
es repentina les grenyes
i se'n va a triomfar!

El pop
planta un arbre
el posa al marbre
i munta la cabra!

Exili!

En enfrontar-se a un full en blanc les coses poden ser desastroses, però també i de vegades sorgeix una espurna; suficient com per enlluernar una habitació buida, per saber on són les nues parets. És això el que em passa ara, és així com em sento i, en no tenir cap font d'inspiració fora de la meva vida, escric.
Escric per respirar, d'això no en tinc cap dubte. Escric perquè m'estic ofegant de la meva pròpia merda, i això és bastant clar. La frontera entre el soroll del mai i la cua de la sargantana s'ha trencat i, doncs, què queda? una mandonguilla de sabros d'allò més espessa.
Però ja no pretenc més que l'anonimat. Si algú llegeix aquestes paraules i entén el meu idioma, fes-m'ho saber, perquè em sento una mica sol. No és només que ella hagi marxat, que sí, sinó que m'he agobiat tant que ja darrera ruta d'escapament del tren que em porta enllà és aquesta; escriuré fins que se me'n vagi la veu dels dits. Escriuré fins que en tingui prou, d'això en podeu estar segurs. I no em sentiré pas tant sol.
Espero que em perdoneu per acabar tan aviat.

L'alcalde

L'alcalde estava assegut a la butaca del seu despatx, com des de feia pràcticament un any i mig -el temps que feia que havia guanyat el càrrec en aquella lluita del pou anomenada eufemísticament eleccions- amb el cap enlaire, recolzat a la cantonada del respatller de la butaca. Alguna cosa el preocupava. Es notava que estava malament per alguna raó.
La Irina ho havia notat des de feia ja tres dies. De fet, l'alcalde no havia sortit de l'edifici en tot aquell temps. Cert, en èpoques de molta feina ja ho havia fet algun altre cop, sí; però aleshores les coses ja estaven més o menys calmades; és clar que això era Sairana, i aquí les coses mai estaven calmades del tot, però certament l'actual era un ull dins de l'huracà habitual d'anades i vingudes de gent, gent important com constructors, dirigents de cadenes de televisió i personatges distingits de la societat.
Es coneixia molta gent, treballant de secretària de l'alcalde. La feina estava ben pagada, i s'hi treballava relativament a gust. És clar que també requeria fer coses, coses que no posava el contracte i que tampoc havia après de l'escola, la universitat o dels seus pares. I certes d'aquestes coses, és clar, entraven en contradicció amb el fet de tenir parella estable, o com a mínim el seu coneixement per part de l'esmentada parella. És per això que mai en parlava, d'aquestes coses amb la seva parella, l'Èric. Millor explicat, es podria dir que no en parlava mai amb ningú, d'aquelles coses.
La Irina duia una brusa una mica escotada, de color blau, amb una faldilla fins als genolls. El seu cap mai li havia dit res sobre el seu vestuari; suposava que l'hi estava bé. De fet el que suposava era que pel que l'havia contractada era pels seus serveis com a secretària, i com a concubina. Però de vegades la seva feina atansava cotes insospitades: un dia es va quedar al despatx de l'alcalde durant quasi tota la nit, però no donant-li plaer, com ja es preveia habitual, sinó escoltant els plors d'un vell ensopit pensant en la seva dona i els seus fills. Pel que deia, estava passant per un mal moment amb la seva dona. Ella se'n follava un altre; un que pel que havia sentit tenia poc més de quinze anys. “Quinze anys!” repetia una i una altra vegada, com si això importés el més mínim. Acabant el seu discurs, havent deixat verda una i una altra vegada la seva muller, arrancava les calcetes d'Irina i, sense avisar, l'hi endinsava tota la seva virilitat. “No gaire, de fet”, deia Irina quan, mig entre rialles, ho comentava al dia següent amb les companyes de feina, “però quan t'hi acostumes fins i tot et sembla simpàtica”.