La soledat... sabeu? és un sentiment de tot curiós... de vegades volem estar sols, i de vegades ho odiem. De fet es podria dir que és tal com tota la resta, però en cap d'aquests casos ens fa bé, mai ens estimula estar sols, mai ens fa millors persones. O potser si?
Si mirem al nostre interior, dins dins, què hi trobarem? Fa pocs dies m'he posat a pensar; les coses potser no han estat sempre com haurien, potser hi ha hagut sempre alguna cosa que m'ha rossegat per dins. Vull dir que tots tenim un trauma, o això ens fan creure els psicòlegs. Aleshores, d'on podem treure les respostes? les de veritat, que et facin sortir les coses que sempre t'han turmentat. Pot ser dur, però si és la única manera de desfer-te'n....
Tinc un professor (em cago bastant en ell) que diu que qualsevol malaltia té el seu orígen, la seva arrel i, per tant, la seva significació en la ment. Que si ens passa alguna cosa és que, psicolòcigicament, hi ha quelcom que no hauria de ser aixi. D'aquesta manera, per curar la causa, calen no pastilles, sinó teràpia. Jo per mi que deu estar d'acord amb algun tipus de psicòleg, i li passa un tant per cent per alumne que li envia. Sia com fóre, aquesta és la seva teoria (bastant refutable, realment no s'aguanta per enlloc).
En qualsevol cas, on vull anar a parar? Doncs que si em trobo malament, potser és per alguna cosa. Si tinc crisis d'ansietat deu haver alguna raó psicològica darrere. Però, com? si tot em va bé (més o menys, vull dir que no estic deprimit, i agobiat, ni estressat per la feina) . Potser hauré de buscar una mica més endins.
He pensat que potser sóc jo mateix que em dic les coses a base dels meus escrits (els núvols de pluja i llamp) que serveixen per exorcitar els meus dimonis interiors. Així, quan escric amb nom d'un altre sóc en realitat jo qui posa les paraules allà i, per tant, en cert sentit sóc el veritable protagonista de l'obra. Qui havia dit que no parlava de mi mai?
Tot això ve a que vaig dibuixar això que veieu damunt, al tramvia (de fet l'emplaçament és una mica igual), i potser és que en el fons em sento una mica sol... però no em quadra, en un moment com aquest...
Total, tota aquesta parrafada per dir només que m'ho pensaré; és com quan un client entra a la botiga i estar una hora fent-li la rosca perquè digui al final que s'ho pensarà: un fracàs, vaja.
Però em sembla que he de fer-ho, sí, ja ho faré. Intentaré mirar el meu interior, i desturmentar-me, o alguna cosa així, a veure què en trec. Ja us n'explicaré el sentit (si és que aquest vosaltres té alguna significació física, a mode de persones que em llegeixen el bloc, que crec tendeix a zero com (1/x)^x. Una barbaritat, vaja.
Si mirem al nostre interior, dins dins, què hi trobarem? Fa pocs dies m'he posat a pensar; les coses potser no han estat sempre com haurien, potser hi ha hagut sempre alguna cosa que m'ha rossegat per dins. Vull dir que tots tenim un trauma, o això ens fan creure els psicòlegs. Aleshores, d'on podem treure les respostes? les de veritat, que et facin sortir les coses que sempre t'han turmentat. Pot ser dur, però si és la única manera de desfer-te'n....
Tinc un professor (em cago bastant en ell) que diu que qualsevol malaltia té el seu orígen, la seva arrel i, per tant, la seva significació en la ment. Que si ens passa alguna cosa és que, psicolòcigicament, hi ha quelcom que no hauria de ser aixi. D'aquesta manera, per curar la causa, calen no pastilles, sinó teràpia. Jo per mi que deu estar d'acord amb algun tipus de psicòleg, i li passa un tant per cent per alumne que li envia. Sia com fóre, aquesta és la seva teoria (bastant refutable, realment no s'aguanta per enlloc).
En qualsevol cas, on vull anar a parar? Doncs que si em trobo malament, potser és per alguna cosa. Si tinc crisis d'ansietat deu haver alguna raó psicològica darrere. Però, com? si tot em va bé (més o menys, vull dir que no estic deprimit, i agobiat, ni estressat per la feina) . Potser hauré de buscar una mica més endins.
He pensat que potser sóc jo mateix que em dic les coses a base dels meus escrits (els núvols de pluja i llamp) que serveixen per exorcitar els meus dimonis interiors. Així, quan escric amb nom d'un altre sóc en realitat jo qui posa les paraules allà i, per tant, en cert sentit sóc el veritable protagonista de l'obra. Qui havia dit que no parlava de mi mai?
Tot això ve a que vaig dibuixar això que veieu damunt, al tramvia (de fet l'emplaçament és una mica igual), i potser és que en el fons em sento una mica sol... però no em quadra, en un moment com aquest...
Total, tota aquesta parrafada per dir només que m'ho pensaré; és com quan un client entra a la botiga i estar una hora fent-li la rosca perquè digui al final que s'ho pensarà: un fracàs, vaja.
Però em sembla que he de fer-ho, sí, ja ho faré. Intentaré mirar el meu interior, i desturmentar-me, o alguna cosa així, a veure què en trec. Ja us n'explicaré el sentit (si és que aquest vosaltres té alguna significació física, a mode de persones que em llegeixen el bloc, que crec tendeix a zero com (1/x)^x. Una barbaritat, vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada