Sonava una tènue música estranya, barreja de veu i de impuls metàl·lic. Ja no em sento tan sol, tan inútil. M'ha sorprès adonar-me com acompanya la música. I mentre estic aquí, pensant si escriure o si marxar a dormir, se m'acuden paraules a peu, a peu de nit.
De quan estava entre tenda i mosquit, entre rànger i dormir; sensacions, no pas fets. I sento que vull escriure, sí. Així que sorgirà un altre text.
dijous, 6 de setembre del 2007
Del no res, tan sols música acompanyant
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Així que sense dir-ho a ningú et vas guardar un trosset d'estiu a la butxaca on guardes les estones per a recordar...ben fet, mai se sap quan et podrà fer falta.
Publica un comentari a l'entrada