Paraules a l'atzar amb ànim regeneratiu

He descuidat l'escriptura des de fa potser massa. Em corromp, potser, no escriure. És com si no alliberés toxines de dins meu, només que no són pas toxines físiques sinó mentals. Esgarrifances, podríem dir-ne. I, assegut a la cadira, sense moure gaire el cos, potser penso més del necessari.
No tot, sabeu, ha de tenir sentit. No tot ha de voler dir quelcom, però malgrat tot en busquem el perquè.
Potser hauria d'escriure sobre alguna cosa fosca, molt molt fosca. Alguna cosa que em turmentés. Potser és això el que anhelo, al que aspiro finalment. A espolsar-me d'una vegada; però el fet és que no somio, o no transmeto allò que somio.

La tercera part de la meva vida literària (la cua de la sargantana, després de les picades d'escorpí i els niguls de pluja i llamp) havia de servir per fer net, i no per embrutar. Però el reciclatge s'ha vist realment com a una necessitat, i no s'hi pot fer més. Per netejar s'ha d'embrutar, almenys la vaieta.
Qui sap qui sap...