Trossos

Encara sortia fum d'aquell apartament en el que havia tingut lloc l'explosió més atronadora dels últims cinc o potser sis anys. Els veïns estaven molt neguitosos, tots d'ampeu darrera la cinta de color groc que els impedia el pas a les seves vivendes, conjuntament amb els àrbitres que fútilment llençaven frases a l'aire per tal de calmar els ànmis.
El so sec de la bóta del comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana va trencar el silenci que regnava en aquell divuitè pis;
"cloc. cloc"
Els musculosos braços d'aquell home immens atançaren un moble de fusta mig cremada que havia quedat enmig del pas i llençaren aquelles despulles a un cantó de l'habitació, que tot seguit s'esmicolaven en talls irregulars. Procedí de manera equivalentment amb tot allò que es trobava enmig seu; cadires, armaris, electrodomèstics que encara feien saltar guspires, i fins i tot algun membre humà. Finalment una tela mig rebregada -segurament l'havia posada algun dels seus incompetents companys de professió- cobria l'objecte que estava buscant.
Llevà la tela protectora amb sorprenent cura respecte el que havia fet amb els altres objectes, i s'ajupí per veure millor.
Un somriure es dibuixà al rostre del comissari-general.
"Molly, Molly... sempre has estat el meu preferit..." digué.
L'objecte de color negre com el carbó havia patit evidents maltractaments provocats per la gran explosió que havia tingut lloc a escassos metres del seu costat. Tarc ficà una mà dins d'una de les butxaques de la camisa i tragué un cigar; a l'altra aparegué un encenedor i se l'encengué pausadament.
Un últim moviment de mà féu aparèixer en escena un comandament a distància amb un botó predominant. El polsà una sola vegada, i l'objecte revelà la forma. Vuit potes es desentortolligaren en el que semblava quelcom massís, i amb sorprenent velocitat es falcaren en el sòl destrossat d'aquell apartament. El monstre s'alçà amb vida pròpia fins a l'alçada del cap del comissari-general -cigar a la boca exhalant constant fum-, i s'aturà completament davant seu. Semblaven talment desafiar-se amb la mirada, l'un a l'altre, cap d'ells sense moure's un mil·límetre i, finalment, el comissari-general somrigué una darrera vegada i alçà una mà, encara mirant la bèstia mecànica, i a la sala entraren tres operaris vestits de blanc que rodejaren l'encara immòbil robot, mentre Tarc es girava i sortia per la porta dient "Teniu una hora per posar-lo a punt. Estem a prop".

Dissabte (primera part)

Aquell dia el comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana estava realment molest. Havia quedat malament. Aquell explosiu capaç aparentment de ventilar-se una escola municipal i a tots els nens que eren arreu amb un espetec dels dits havia resultat ser tan sols una maleta de plàstic barata, plena de recipients amb aigua i colorant. Havia sigut ell qui havia fet desallotjar l'edifici. Ell qui havia donat la veu d'alarma. A ell li havien fet aquella jugada. I s'havia equivocat.
Pertot arreu del seu cap rondava la mateixa paraula: Tim, Tim, Tim. Ni que us expliqui cal el que tenia ganes de fer-li; només cal dir que la millor part del pastís se l'estava reservant en Tim a crits. En deu anys ningú havia gosat plantar-li cara, ningú era tan estúpid. Semblava que no podia ser, algú que no s'estimava gaire la seva existència.
Pensant-hi millor, potser podria treure'n alguna cosa bona, de tot allò. Era un repte. durant aquests deu anys, traient els primers potser quatre mesos o cinc, la seva feina havia estat una mica avorrida. Sempre hi ha a qui empaitar, això era cert, i sempre hi ha algun sonat que s'atreveix a desafiar el cos d'àrbitres. Però, és clar, mai eren prou bons. I ara... resultava que sí, algú que podia comparar-se al gran comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana. Algú s'oposava a la seva hegemonia. Era estimulant, sí...
Al mateix temps, estava realment enfurismat. I havia de fer quelcom: aviat tothom sabria d'aquest fet, aviat les notícies dirien que algú li planta cara. Això era publicitat per aquest Tim. Això era polseguera pel cos d'àrbitres; per ell. De manera que estava disposat aquella mateixa nit a fer dissabte. Escombraria alguns barris i després ja en parlaríem. Amb una mica de sort, potser fins i tot acabaria escombrant per casualitat aquell odiós Tim.

(continúa)

Visita prematura (segona part)

En aquella foscor, poques llums hi brillaven: al subsòl de Sairana, on, teòricament, ningú hi havia ficat la pota.
Ningú de la superfície, és clar.
I Maties engreixant, com sempre, la seva màquina preferida, la X12254AZN model C. A ell li agradava anomenar-la "Laura".
Dir que l'engreixava era poc exacte. Maties solia abraçar-la d'oli, estimar-la. Li agradava la seva companyia, el tacte fred del seu aliatge de titani. Els seus titil·lants leds verds i vermells, que sempre veia que somreien. El vapor que sorgia per una de les seves obertures. La seva manera de ser, vaja.

Maties havia dissenyat aquella preciositat. Era molt més que una màquina, com totes aquelles altres; tenia molt més que una funció: era la peça clau de tot plegat. I se l'estimava; no com una màquina, no com el treball incansable d'anys en el mateix projecte; era quelcom més profund. N'estava enamorat. És per això, que sempre que l'arbitratge de Sairana requeria la seva actuació se li posaven els pèls de punta. Pensava, "i si no torna?", "i si algú l'ataca"? Havia dissenyat específicament un sistema precís de defensa personal amb el qual podria resistir tota mena d'agressions; però mai se sabia del cert què podia esperar de cada missió.
I per això és que li recorria una esgarrifança cada vegada que l'escotilla 12-E del sector F, la que tenia damunt del cap, s'obria per deixar pas a una figura fosca, il·luminada tan sols per el tènue resplendor d'un cigar, que deixava entreveure la brillantor d'aquell ull, l'únic no biònic de què disposava el senyor director-comissari general Tarc.
"Toc, toc, toc" les escales cruixien en sentir el pes d'aquelles botes, esmolades de tan pesades que eren, quan la figura baixà amb l'escotilla oberta. Cap raig de llum sorgia d'allà dalt: damunt d'aquella sala n'hi havia una altra, que conduïa a un laberint el camí de sortida del qual molt pocs coneixien.

Maties era mutant. Més aviat, havia estat mutat específicament per la seva tasca. Dels seus avantbraços sorgien tota mena d'eines útils: tallants, trepants, tornavisos, claus de tot tipus, soldadors, elèctrodes, etc. El seu cervell havia estat manipulat, i ara duia implants neuronals mitjançant els quals podia percebre el que l'envoltava no tan sols en una visió estrictament humana, sinó també matemàtica. Electrònica. Per ell, significava només canviar "el xip". Tenia, no obstant, un problema ocular secular de les operacions patides durant la seva infantesa pel qual havia de dur uns oculars especials als ulls, que li recobrien tota la conca. Algú de la superfície podria haver pensat que duia ulleres d'aigua; res més allunyat de la realitat: no havia vist mai l'aigua.

L'olor de cigar impregnà la petita sala-taller on solia cuidar-arreglar la seva estimada Laura. El senyor Tarc ja era allà. En realitat, esperava la seva visita, havia rebut una carta segellada notificant la seva arribada en breu. Necessitaven fer ús de l'aparell rastrejador-caçador X12254AZN model C (un nom que, per cert, Maties odiava sentir o llegir; per ell es deia Laura, i Laura era el seu nom); arribarien en breu. I allà hi eren, el cap de tots els àrbitres a la ciutat; el cap de l'ordre. Una persona, per cert, inquietant.
El comissari Tarc era molt gros. Media més de dos metres, i tenia una amplada de seixanta molts centímetres d'espatlla: tot un monstre.

-Què, Molly, com ho tenim això? -començà l'home mentre exhalava un núvol de fum, tan espès que era fins i tot visible en aquella penombra.
-Ma ma, Maties senyor comissari. Bé... ara estava prenent una revisió a Lau.. la màquina
-Sí, sí, el que tu diguis. És que, saps? m'hauràs de perdonar, Molly, amb aquesta foscor, aquesta barba que duus i la pudor que fas, no sé si ets un home o una puta del barri baix. A més, si fa no fa teniu la mateixa veu... però a mi no m'enganyeu la classe de gent com tu. No pagaria perquè em remenessis l'entrecuix ni que fos la darrera cosa que em quedés a la vida. Però, ah! El meu monocle diu que tens quelcom per mi, Molly. Altre cop la ferralla aquesta, eh? ara no recordo per a què necessitem aquest munt de cargols mal fotuts -assenyalà la porta gran del taller, a vint metres. -Treu-me-la, i deixem estar de parides.
Maties sabia que allò suposava separar-se de la seva estimada durant bastant temps. Odiava aquella sensació, de no poder-hi fer res, i sentia com si ella li recriminés que no estiguessin junts. Finalment, amb el cap cot, polsà el botó d'obertura de la porta principal, i aquesta emeté un soroll sec, com desprenent-se de la ronya que havia actuat com a aglutinant durant tot aquest temps que no havia estat usada. "Sis meravellosos mesos", pensà tristament.
Quan la porta era oberta de bat a bat, copsà que el director-comissari l'estava mirant fixament. Llevà la vista i observà que tenia una mà, el palmell de la qual mirava al sostre. Òbviament estava demanant quelcom.
-La clau, Molly. Ja hem passat pel pitjor.
A contracor, es ficà la mà en una d'aquelles butxaques del vestit blau a tirants que duia sempre, i hi trobà el xip. L'agarrà i li donà, no sense un enorme sentiment de culpabilitat en la seva ment.
El comissari agafà amb aquelles enormes mans allò que semblava un gra d'arròs, en comparació, i s'obrí de l'avantbraç la ranura estàndard d'entrada, per una targeta IZ com aquella. Així que ho féu, tancà els ulls durant el que potser foren dos segons; els tornà a llevar, i observant amb la mirada perduda, la gran màquina Laura llevà, una a una, les seves 8 potes, i s'alçà esplendorosa abastant de punta a punta d'aquell taller. Una a una, les potes es mogueren fins travessar totalment la porta, on la foscor completa atrapà aquell enorme artròpode sintètic en direcció inequívoca cap a la superfície.

Finalment, quan ja ni se sentia la remor llunyana de les potes de Laura, Tarc tornà a fixar-se en aquell insecte, aquell tros de carn mutada que vivia al subsòl i des d'on era millor que no sortís mai. Es ficà la mà a una de les seves butxaques i en tragué una pedreta daurada, de forma irregular. Li llençà mentre emprenia altre cop l'ascens amb l'escala metàl·lica.
- Per les molèsties -deia, en referència a la pedreta d'or que li havia atorgat-. Arreveure, Molly. Ja en tornaràs a saber, del cos d'àrbitres. Potser d'aquí un any, amb sort. Espero que sigui més. Aquí fa massa pudor per un àrbitre. I llençà la burilla del que quedava del cigar amb què havia vingut; tot seguit, estirà l'escala metàl·lica per la qual havia pujat, evitant que maties pogués accedir al pis superior. Tornava a estar sol.
No, sol no. Tenia ara, remordiments. Li havien pres a Laura i no havia pogut fer res per aturar-los. Pitjor encara: havia cobrat per fer-ho.

Visita prematura (Primera part)

Seguint amb el pla fixat, havia assaltat un total de vint-i-dues vivendes aquella tarda, aproximadament a raó de deu minuts per cadascuna.
La seva feina consistia en aixo: entrar, cop de puny, cop de peu, -si cal tret al braç- i, quan ja tothom estava presumiblement acollonit, agafar més o menys tot allò de valor que hi podia trobar a la casa i marxar corrent d'allà, en metro si era possible. Era l'única manera d'evadir amb certa seguretat les ombres; solien tardar uns dos minuts en rebre i processar tots els impulsos neuronals de la zona, més un altre minut per discernir de quin punt venia el crit. Si tenia sort, l'ombra més propera era a sis o set minuts del lloc on era; això no obstant, era la part més aleatòria de tot el càlcul, doncs tenint mala sort podia trobar-se amb una ombra a pocs centenars de metres a la rodona; això significaria concretament la mort, un dia o un altre. Suposant que aleshores el poguessin venir a trobar. Comptant que no tenia casa fixa, ni tampoc família, i s'havia desfet de la major part de la seva pell dactilar, era poc probable que aconseguissin a curt termini donar-lo caça.
Havia establert, a més, que la millor manera de deixar enrere qualsevol sospita que pogués haver era la d'assaltar de manera imprevisible les cases. Ara una al centre, ara als barris alts, ara més enllà dels grans turons del nord, ara dues més al centre, ara un al barri baix; la visita als barris baixos era sempre poc gratificant, donada la baixa recompensa que se'n desprenia. Però valia la pena, si volia conservar peces més importants: si, per exemple, sabien els àrbitres que només assaltava determinats barris, podrien tenir una idea més o menys clara de quin tipus de persona era. Si només assaltava verges, per exemple, sabrien que era un tipus de persona el paladar sexual del qual podria restringir-se a cireretes de pastís, per dir-ne d'alguna manera; si abastava un ampli ventall, no obstant, si prenia una mica d'aqui, un xic d'allà, sabrien els àrbitres ben poca cosa, excepte que era molt bo. I aquesta era l'única part que els arbitres sabrien del cert, del bo de'n Tim. I sovint raptava alguna noieta, a vegades maca i d'altres lletja, se la follava i la llençava; o algun noiet, tot i que aquests oferien resistència més feroç. No és que fos una qüestió de si li agradava o no tan repulsiu acte; simplement, era la seva feina. I, que em pengin si no era el millor que he vist... fins que s'hi ficà el director-comissari general. Aleshores les coses... es posaren un xic més peludes. Aquell home no perdia el temps amb investigacions.

Feina feta

L'home estava dempeus al terrat de damunt de la planta dos-cents cinquanta-tres de l'edifici Blaic, a cinc-cents vuitanta metres sobre el nivell mig del sòl de la ciutat.
-Sairana...-digué-, "la ciutat on tots vivim. Res del que aquí passa queda desapercebut, entre els seus carrers infinits. Imagina quanta gent hi viu... i no parlo del cens oficial, és clar. Des dels turons del nord, on el dia dura pràcticament el triple que la nit, i on la vida es fa paradisíaca pels qui se la hi poden permetre, fins als barris del sud, aquells foscos guetos dels barris de baix. I soterrats, els treballadors de les cambres que sostenen la vida urbana, vivint amagats de tothom... monstres, mutants, de tot pots trobar per entre les màquines... hi has anat mai?
-Senyor, no senyor. Jo...
-És clar que no, marrec -el tallà-. Ni tu ni ningú dels que vivim a la gran cova. Ningú sensat, al menys. Són regions perilloses, i no ens concerneixen. Però són essencials per la simbiosi. Conèixes aquesta paraula, oi que sí novell?
-Ssenyor, es refereix a la relació que ens uneix a tots? que si alguna de les parts canvia, les altres se'n veuen afectades.
-Ben dit, recluta. Fins al darrer. Per això és precís mantenir l'equilibri. La ciutat estable... és el millor que podem fer. Has dut el rifle, tal com t'he demanat, noi?
-Senyor, està aquí mateix. Bales recobertes de pols d'iridi, tal com va manar. Calibre 35.
L'home -que ostentava el càrrec de director-comissari general de la guàrdia armada de Sairana- s'acostà a la barana del terrat, una vella reixa oxidada que no trigaria a defallir a causa de la humitat que sempre inundava l'aire de Sairana. Hi recolzà el peu dret, enfundat en una bota militar estàndar per a oficials, engalanada amb el símbol del martell al costat del turmell. La valla s'estremí com si donés signes d'una propera caigua inminent, però l'home no en féu cas.
-Fixa't nano en la ciutat. Mira pel visor telescòpic del rifle, endavant -i, tot enfocant el seu monòcle cibernètic de fabricació artesanal, es fixà en una d'aquelles formiguetes que quedaven ençà al terra, un civil quiet a la cantonada entre l'avinguda Fenícia i el carrer del Sit. - Jaqueta vermella, a la una en punt.
El noi girà el seu rifle de precisió cap a l'objectiu previst. Hi trobà exactament on el director-comissari general Tarc havia dit la silueta de color vermell. No podia distingir exactament si es tractava d'home o dona, classe alta o baixa. Però hi havia una segona silueta just al costat, agafat de la mà del vermell.
- Recluta, d'això... com era el nom?
- Buran, senyor. Nail Buran -respongué, a mig camí entre la vergonya i l'orgull.
- Té punteria Buran? -Féu, mentre es treia un cigar de la butxaca. Se l'encengué.
- Rang A senyor. A l'acadèmia. Però... no he disparat mai a una persona. -Havia apartat l'ull del telescopi, just un parell de centímetres, per veure la realitat de tot plegat, amb l'arma i la distància, i el vent i tot plegat.
- Dispari el nen que l'acompanya.
- Pe.. però... si només és una criatura -Nail Buran tornà a posar el seu ull a la mira telescòpica, i confirmà el que havia vist abans-. No deu tenir ni deu anys.
- Li pregunto quina talla de calçotets fa servir, novell? -el seu to no era en absolut d'enfurismat, però tot i això era sentenciador- No faci preguntes les respostes de les quals no li incumbeixen. Premi el gallet. Vull veure com el seu cap surt disparat. Taqui el màxim possible el seu acompanyant. Total, la jaqueta ja és vermella. -se li escapà un riure estúpid, d'entre aquell bigoti prominent; tornà al seu to sever: -Faci el seu cony de feina, àrbitre.
El noi estava dubtós. Sabia que tard o d'hora hauria de fer un acte com aquell, de fet sempre ho havia sabut. Però allà... se li feia estrany, no parava de pensar si s'ho mereixeria; només podia plantejar-se la humanitat de tot plegat. Intentà calmar-se, era precís fer-ho. Si desobeïa seria expulsat; fins i tot podrien engarjolar-lo. Tothom estava d'acord en que no convenia despertar la fúria del comissari. El mànec de la paella sempre el tenia ell.
"Instruccions clares", pensava, "prémer el botó d'autoapuntar, ajustar a màxima resolució: sis, deu, divuit vint X". Ja tenia el clatell del marrec. "al menys no li he de veure la cara".

"Ara el gallet. Un últim segon.."
De cop, el nen es girà. Els seus ulls grisos miraren fixament l'aparell telescòpic de Nail Buran. Era com si sapigués exactament on era... què estava a punt de fer. Tenia aquella cara d'innocència que només tenen els nens, quan encara no han pogut aprendre res de la vida. No pot haver fet cap mal... "No puc fer-ho... No puc matar un nen innocent...". Es digué. Poc a poc, tragué l'ull de la mira telescòpica, per defugir l'horror d'allò que estava a punt de fer. Girà el cap, cap a la dreta, intentant reunir el valor suficient per dir-li al mateix director-comissari general Tarc que no podia obeïr l'única ordre que li havia donat. Girant-se començà a pronunciar:
-Ho sent...
El canó de la pistola artesanal del director-comissari general Tarc feia vint segons que l'estava apuntant directament al seu cap. El recent ascendit a àrbitre Nail Buran pogué veure el canó, i la gèlida mirada d'aquells ulls del comissari que l'observaven com si es tractés d'un electrodomèstic.
Cinc, deu, potser quinze sentèssimes de segon. Suficient per a què els impulsos neuronals provinents dels ulls poguésssin atrapar aquella imatge, i processar-ne les implicacions. Suficients per a què el recent ascendit a àrbitre Nail Buran sabés quin era el seu destí.
La pistola artesanal del comandant Tarc emetia un estrèpid totalment distingible de qualsevol altra arma. Era com la seva signatura de comiat, per als amics i per als enemics. El cap de Nail Buran explotà en mil trossets; sobra, doncs, qualsevol altre detall per explicar. I oberta de bat a bat, la conca encefàlica esdevingué un perfecte cendrer per a què el director-comissari general Tarc apagués el seu cigar; després, inerts, cos i burilla es desplomaren al terrat de damunt de la planta dos-cents cinquanta-tres de l'edifici Blaic, a cinc-cents vuitanta metres sobre el nivell mig del sòl de la ciutat.
- Feina feta -pronuncià pel seu comunicador-. Aquest no valia. No em torneu a enviar marrecs de teta. Tallo.

Primer personatge

Aquest senyor es diu Tarc.

Properament en sabrem més coses, a mesura que me les inventi