Dissabte (primera part)

Aquell dia el comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana estava realment molest. Havia quedat malament. Aquell explosiu capaç aparentment de ventilar-se una escola municipal i a tots els nens que eren arreu amb un espetec dels dits havia resultat ser tan sols una maleta de plàstic barata, plena de recipients amb aigua i colorant. Havia sigut ell qui havia fet desallotjar l'edifici. Ell qui havia donat la veu d'alarma. A ell li havien fet aquella jugada. I s'havia equivocat.
Pertot arreu del seu cap rondava la mateixa paraula: Tim, Tim, Tim. Ni que us expliqui cal el que tenia ganes de fer-li; només cal dir que la millor part del pastís se l'estava reservant en Tim a crits. En deu anys ningú havia gosat plantar-li cara, ningú era tan estúpid. Semblava que no podia ser, algú que no s'estimava gaire la seva existència.
Pensant-hi millor, potser podria treure'n alguna cosa bona, de tot allò. Era un repte. durant aquests deu anys, traient els primers potser quatre mesos o cinc, la seva feina havia estat una mica avorrida. Sempre hi ha a qui empaitar, això era cert, i sempre hi ha algun sonat que s'atreveix a desafiar el cos d'àrbitres. Però, és clar, mai eren prou bons. I ara... resultava que sí, algú que podia comparar-se al gran comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana. Algú s'oposava a la seva hegemonia. Era estimulant, sí...
Al mateix temps, estava realment enfurismat. I havia de fer quelcom: aviat tothom sabria d'aquest fet, aviat les notícies dirien que algú li planta cara. Això era publicitat per aquest Tim. Això era polseguera pel cos d'àrbitres; per ell. De manera que estava disposat aquella mateixa nit a fer dissabte. Escombraria alguns barris i després ja en parlaríem. Amb una mica de sort, potser fins i tot acabaria escombrant per casualitat aquell odiós Tim.

(continúa)

Inici

L'hivern era ací proper, i ja ningú s'atrevia a desmentir-ho. Era ja tan palpable com la neu que el feia evident. Era tan real, que algunes persones que en d'altres situacions es negarien a acceptar-ho, no tingueren aleshores més remei que posar-se al capdavant dels pregoners que ho anaven escampant arreu. L'hivern tan temut ja fiu allí. I ningú sabia què s'hi podia fer.

Per això, les persones humanes van establir un pacte, i van fer front comú pel bé de la supervivència. Utilitzaven tota mena de materials i tècniques innovadores per tal de fer un pas endavant en l'evolució humana. Havien establert les bases del que seria un futur molt llarg.

Cavaven sots com mai abans ho havien fet. Marxaven tots a una, sense deturar-se, sense mirar com, darrere seu, molts dels seus germans i germanes anaven caient un a un, mica en mica. Tancaven els túnels al seu pas, escindint-se de tota vida anterior. Anaven a oblidar el passat, i això ho tenien molt clar. Anaven a enfrontar-se al seu futur. Un futur fosc.

Així les persones humanes van establir-se en colònies sota allà on havien viscut tota l'existència. A l'esguard del cel i del fred. A l'esguard d'una mort segura. Oblidaren els noms que tenien; fins i tot canviaren la manera de parlar: d'alguns temes no en parlaven, d'algunes coses ningú en sabia ja més. Acordaren no parlar mai del passat. Oblidar aquells afers. I així va ser, amb penes i treballs, pedra a pedra. Establiren una colònia provisional, en una cova gran que van passar a anomenar Sairana. El nom tenia una significació en la llengua d'aleshores, mes la van oblidar. Tot lligam va ser esborrat. Van començar des de zero. Aquesta va ser la única llei de partida.

Tornem-hi!

I a veure... sí, que segueixo escrivint. Aquest post és perquè me n'he adonat que l'últim que tinc és aquell trist i no mola que sigui el darrer que tinc escrit.
Com que escric sempre a ràfagues, és probable que torni a escriure alguna cosa amb cara i ulls properament. O això, o passarà bastant abans no ho torni a fer. Però aquests dies, durant les classes, m'avorreixo i començo a pensar en coses així a la meva bola, i tinc un parell d'idees per historietes curtes, un de Sairana i un de Orks.
Properament ... ... ...