dimarts, 25 de desembre del 2007

S'enceta la nadala-estudiosa


Heus aquí un fotopost, per variar una mica la cosa i no ser tot lletra lletra lletra.
Ara sí, comença el meu nadal d'estudi. Em sap greu que sigui així, però més valdrà prendre-s'ho amb filosofia i bon humor.
Aquesta és una foto que vaig fer l'altre dia a la terrassa de casa (clic per engrandir). En vaig quedar molt content; tant que me l'he posat de fons d'escriptori. Qui digui encara que el sol d'hivern no és maco, ... em... ho seguirem discutint!

dissabte, 22 de desembre del 2007

Valkiria (2/3)

La llum tènue llum d'espelma del pub d'en Gulb semblava ara cegadora, comparada amb el que els seus ulls estaven acostumats a veure. Tot i així, Iaq féu un esforç per mirar al seu voltant. Borrosament copsava a veure taules, i gent asseguda al voltant. Aparentment ningú s'hi havia fixat, malgrat les pintes que duia aleshores. La situació, per cert, era d'allò més habitual, al pub d'en Gulb, i ja estava assumit com un efecte colateral més de l'ambient de la ciutat.

L'ús de la Valkiria era molt extès en aquella part de la ciutat però, de l'abús que en feia Iaq dia rere dia, pocs podien fer-ne gala. Amb la valkiria, el temps s'alentia, i els sentits s'aguditzaven, i durant el temps en que romanien els efectes primaris l'individu duplicava la seva potència muscular, i el control dels seus impulsos; aquell moment era anomenat per tots el Valhalla, i se suposava que era el màxim èxtasi de pau i felicitat. Al cap de poques desenes de minuts, però, es perdia tota noció del que envoltava l'individu i aquest perdia tota força, agudesa sensual i control de si mateix. De fet, el cos deturava completament la seva utilitat, i fins i tot era habitual que les funcions de contenció defecativa deixessin der fer servei i, és evident, la gravetat s'encarregava de la resta. “Potser el proper cop”, pensava Iaq mentre era arrossegat de mala manera per enèsima vegada d'aquell pub.

-Fins demà, Iaq – reia en Gulb, l'amo mentre servia un client a la barra. Dèbilment aconseguí alçar la mà que li quedava lliure, i estirà lleugerament els tres primers dits, en un intent absurd de despedir-se d'un amic. Addicionalment i per recolzar la patètica situació, un so mig gutural sorgí de la seva gola.

Era a fora i feia fred, semblava; el goril·la del bar -“Com es deia?”, ja ni ho recordava -l'havia desat amablement recolzat en una paret, suficientment allunyat del pub com per no ser immediatament asociat per un vianant aleatori com a habitual consumidor del pub d'en Gulb. Una suau brisa li acaronà la poca dignitat que li quedava i el va revifar una mica -semblava que la Valkiria amainava-. Al mateix temps que un bri de dolor al seu cap començava a fer acte de presència, s'adonà que una figura feta d'ombra s'havia assegut a la seva dreta, en la mateixa posició.

-Vols un viatget, fill? -la veu greu d'home en entrada edat era quasi paternal, com si li oferís un got calent de llet.

-N...no, gràcies, ho estic intentant deixar -va dir, a contracor. Acabava de decidir que per aquella nit era ja suficient. Fins i tot la mera idea de tirar-se li produia arcades. Intentaria anar fins a casa com pogués, i veure si demà el dia es llevava o què feia... -Estic molt cansat.

-Vinga, si et farà bé. Ajuda a dormir, ja veuràs... -i tragué una bossa de plàstic precintada on hi havia un injector nou de fàbrica. -A més, és nou, està net, fixa-t'hi -i li plantà a la cara la bossa, fent-li dentetes. -És el darrer que em queda, i la oportunitat passa de llarg molt ràpid. Va, com que m'agafes que ja me n'anava a casa, t'ho deixo per la meitat, d'acord?

-Tinc mal de cap, deixi'm en pau. He d'arribar a casa, si...

-No hi fa res, fill. Un últim viatget per tornar a casa, sí.... com t'ho faràs, per arribar? Les restes de Valkiria no són gaire recomanables pel viatger sense mapa. -I li posà la dosi a la butxaca amb la dreta, mentre amb l'esquerra li treia la cartera, n'extreia uns paperets i li la tornava a desar. Quan Iaq se n'adonà, l'home ja s'estava alçant del seu costat, i no pogué fer més que allargar la mà en un intent inútil de recuperar els seus diners perduts. L'home desaparegué de la seva visió tan bon punt sortí del radi d'acció de la llum dels escassos fanals d'aquell carrer solitari.

dijous, 20 de desembre del 2007

Valkiria (1/3)

Iaq es mirava l'entrecuix mentre pensava en si demà tornaria a sentir-se igual. Era tot molt fosc, però tot i així una tènue llum -suposava que de la lluna escolant-se per la finestra, tot i que ignorava si era de dia o de nit- feia que pogués entreveure la brutícia d'aquell indret. Talment semblava que el lloc hagués estat deixat de la mà de déu durant molts anys. I molts anys semblava ja que feia que estava en la mateixa posició, amb els pantalons abaixats, el cul en l'aire assegut a la tapa d'aquella fètida letrina, amb ganes mig de cagar, mig de vomitar. I a la mà, hi tenia una agulla, usada més de deu vegades, que degotava la mica de Valkiria que s'havia quedat a l'èmbol i no havia pogut injectar-se. Es veia patètic a si mateix, se sentia encallat dins seu, com si estigués pres pel seu cos i no pogués marxar d'aquell indret repulsiu, d'aquell llefiscós excusat de portes esquerdades i pintades pertot arreu. Una gota queia d'alguna pica de l'exterior, i sonava acompassadament; potser cada minut, potser cada més, i per cada gota Iaq s'obligava a parpellejar almenys una vegada. Un rierol d'orina s'escolava aliè a la seva voluntat per la uretra, al mateix temps que una gota de la seva baba deixava de formar una estalactita a la barbeta per deixar-se anar i, surcant l'aire, anar a tocar el seu peu descalç.
I aleshores, la porta s'obrí pausadament, fent un grinyol estrident; a en Iaq li semblava un so llunyà i sense connexió amb el món on era. Unes passes sonaren de l'exterior, i s'aproximaven cap a la seva parcel·la de wàter. S'aturaren i obriren la seva porta: òbviament, l'estrany sabia exactament quina d'aquelles petites habitacions estava ocupada. La porta s'obrí, cap endins, i li trepitjà parcialment els dits nuus del peu dret. En d'altres circumstàncies li hauria dolgut, i hauria apartat el peu, però no llavors. La porta seguí obrint-se amb força fins que li feu una rascada al peu, i aquest cedí la pugna amb la porta. Un cop sec donà la porta amb la paret, i el cos de Iaq es convulsionà com si li haguéssin injectat una descàrrega elèctrica. Amb el cap cot, i els ulls entreoberts, pogué veure mig borrosament els peus del seu assaltant, i un esbufec li sorgí d'aquell inmens cos adobat. Sabia qui era, i sabia també què en faira, d'ell, però li mancà capacitat per moure's o intentar lluitar.
La seva mà dreta deixà anar l'injector de Valkiria, que caigué al terra rebotant tres o quatre vegades; una mà ferma li agarrà la seva esquerra i estirà el cos pseudoinert cap enfora de la letrina. Intentà com pogué romandre en peu, almenys, si no atançar a desfer-se de l'agressor, però en l'absurditat de l'acció caigué de nassos a terra. La mà, tot i la patacada, seguia estirant-li el cos. Quan mig se n'adonà, l'estaven arrossegant cap enfora, cap a la llum, cap a la vida.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Nit de Sairana

Despertà d'un malson en què es veia a si mateixa envoltada d'escarabats. No podia moure's i veia com els invertebrats anaven escalant les seves cames nues, i se li ficaven a l'entrecuix.

Mentre es tranquil·litzava, s'adonà que el llit estava xop. No era suor, tampoc pixat. La lluna lluïa a fora, i la seva claror entrava netament damunt del seu llit. Un bassal cobria el terra.

Es llevà, havent decidit que no podria tornar a aclucar l'ull almenys, durant el que li quedava de nit.


Era la tercera nit que es despertava d'aquell malson. Sempre que hi era, era com si mai l'hagués tingut, de manera que l'experiència no feia que l'hi tingués menys por. No entenia la relació amb els seus pensaments, no entenia per què ara i no abans li passava això. I tampoc el líquid amb què es despertava, exageradament abundant; exhalava una pudor digna de ser recordada, però a l'endemà, no obstant, havia desaparegut tot rastre de la seva existència.


Ahir, i abans d'ahir, havia anat a dormir al sofà. Sort que vivia sola, si no donar explicacions per aquest fet hauria estat, com a mínim, vergonyós. I potser perquè estava farta d'aquella situació sense que hi pogués fer res, va fer el que va fer: es vestí apressadament i sortí de casa seva. Els carrers de Sairana eren foscos com pocs, en aquell barri i a aquelles hores. Els moments pactats de claror no corresponien, com era d'esperar, a aquelles altes hores de la matinada. Essent com era dia laborable, ningú rondava festejant per la ciutat, de manera que el silenci era, com a mínim, impactant, parlant de Sairana.


Creuà l'avinguda Principal sense fer cap cas dels semàfors. A banda i banda, ni un sol vehicle travessava aquella gran avinguda. Quan hi pensava, creia que mai havia estat un dia com aquell pels carrers de Sairana; tot i així, aquella li semblava una ciutat completament diferent. Decidí, doncs, pujar fins el turó de corda, que jeia a tres quilòmetres del seu apartament.


Ja damunt, podia veure Sairana des d'una perspectiva més general. Al fons, el barri alt, on sempre era de dia, malgrat que, ara, totes les cases estiguessin amb els filtres anti-claror activats. Al fons a la dreta, la zona més fosca que hi havia. Travessant la ronda de Piu, que podia intuir per la forma de certs edificis, començava el barri baix. Aquella zona era la més pobra de Sairana; el dia mai arribava en aquells indrets, ni vehicles, ni arbitres, ni res; Alguns l'anomenaven “el traster”: allà s'acumulaven tot allò que Sairana volia oblidar. Tancats per la llum, es deia que qui vivia allà mai en sortia. Alguns afegien que les autoritats arbitrals fins i tot ruixaven la zona amb gas de Mafi, un compost derivat dels desaprofitaments de la Valkiria, altament addictiu. Un cop acostumat al gas, era necessari per sobreviure una dosi cada dues hores. I a peu, el barri alt era a més de quatre hores del traster, de manera que aquells privilegiats de la llum podien estar tranquils que les seves pertinences estaven segures. Raó per la qual els vehicles tenien l'entrada vetada al barri baix. Com se n'alegrava, de pertànyer a la Franja. Almenys allà, la llum venia una vegada al dia, i sense tenir embolcalladors de nit a les cases, es podia fer una vida més o menys normal.


Finalment, decidí tornar cap a casa seva. Algú, però, havia previst per ella quelcom diferent aquella nit.

dimarts, 4 de desembre del 2007

La balada de Leithian

Entonó un canto de hechicería, de ocultaciones
y revelaciones, de falsedades y traiciones.
Allí Felagund respondió de pronto con un canto
de obstinada firmeza, de guerra contra el poder
y resistencia de secretos guardados,
de una fuerza de torre, de confianza, de libertad
de huida; de formas cambiantes y móviles,
de emboscadas fallidas, trampas destruidas,
de prisiones abiertas y de cadenas rotas.

Los cantos se adelantaban y retorcían,
flaqueando, zozobrando, y cuanto más crecía
la fuerza de ese canto, más Felagund luchaba,
y puso en sus palabras el poder y la magia
que había traído de Elvenesse.

Suavemente en la sombra oyeron a los pájaros
que a lo lejos cantaban en Nagrothrond,
y el suspiro del mar mucho más lejos,
más allá del mundo del oeste, en la arena,
en la arena de perlas del país de los Elfos.

Se espesó entonces la sombra; creció la noche
en Valinor, manaba la sangre roja
junto al mar, donde los Noldor mataron
a los jinetes de la espuma, donde robaron
las naves blancas de selamen blanco
de los puertos claros de lámparas. El viento
se lamenta, el lobo aúlla. Los cuervos vuelan.
El hielo murmura en las bocas del Mar.
Los cautivos lloran tristes en Angband.
Retumba el trueno, los fuegos arden...
Y Finrod cae a los pies del trono

Fragment de El Silmarillion

diumenge, 2 de desembre del 2007

Helena

-Les aplicacions de la Nanotecnologia, -explicà -han tingut i tenen un gran pes dins de la nostra vida quotidiana. El desenvolupament d'aquesta ciència, descoberta ara ja fa cent vint anys, ha estat clau per a la nostra supervivència com a cultura. Les condicions climàtiques adverses que ha patit Sairana des d'aleshores han estat, com sabran, un dels grans perills, alhora que preocupacions, de la nostra civilització i, gràcies a Sostre, (i a la Nanotecnologia) han estat satisfactòriament resoltes.

Helena assistia, com cada dia, a les classes de la Universitat Homer i Gràcia, a la qual hi estudiava Ciències Tecnològiques Avançades; això és, qualsevol cosa que dugués la signatura de la tecnologia i fos aplicable al món modern. A Helena li agradaven les classes; de fet, se les prenia amb molta il·lusió, ànsia més aviat, de coneixements. La saviesa no ocupava lloc, era cert, però sí molt de temps. Portava sis anys aprenent diverses tècniques, i encara li'n quedaven sis més.

No ens enganyem, tot allò era una tapadora. Sí que s'hi motivava, però no pas per, el dia de demà, poder tenir un bon càrrec de responsabilitat en una empresa gran, sinó més aviat per aplicar els seus coneixements adquirits cap a àrees menys... legals. Això, i espiar el Doctor Honorable per la Universitat Homer i Gràcia senyor Seneu Vallespir, una persona tant respectada en la comunitat científico-tècnica com en la docent. I mentre l'escoltava, Helena pensava que era un dels millors professors que havia tingut fins ara; aquest sentiment era compartit per molts, en aquella aula.

I en la seva croada en aquella universitat no hi estava sola. Sabia que hi havia, al menys, cinc persones més escoltant en aquella classe les lliçons magistrals del bon professor, però no sabia exactament qui eren. Tot això li havien dit per seguretat, perquè sempre és millor no cridar l'atenció, que sempre hi ha ombres vigilant, i un llarg etcètera d'idees que en d'altres situacions li haurien semblat absurdes, amb el plantejament inicial que tenia aquella missió. L'objecte de la tasca era només assistir a les classes, fer vida normal i reportar qualsevol comportament estrany del professor. D'ell, i de sis professors més que la federació havia convenientment assenyalat. Li semblava a vegades estrany, quan hi pensava: per a què podrien voler espiar uns professors que donen classe en una universitat pública, com si fos quelcom d'estrany donar classes el millor que es podia. I el fet és que, fins ara, no havia reportat de cap esdeveniment estrany, en els seus sis anys d'assistència diària a classe. Confiava en què no se li hagués passat cap fet important, i de vegades es plantejava si realment estaria fent bé la seva feina. “Potser” es deia, “els altres ja hauran trobat un munt de coses dels professors, mentre que jo tan sols em dedico a atendre la matèria. Si no trobo coses importants a transmetre, potser la federació em deixarà de pagar les classes...”. I s'havia decidit, talment, de trobar defectes a tots els professors, de reportar fins a la mínima ximpleria que se li acudís, tot per tal de seguir podent anar a classe; però la seva ment, massa bondadosa, no hauria permès tal injustícia amb coneixement de causa, de manera que mai reportà res de res. I sis anys després es veia anant a classe encara, amb el ròssec al banc llest cada semestre per pagar la matrícula del següent. No havia fet preguntes i, és clar, tampoc n'hi havien fet a ella.

-Els nanorobots biomèdics autoimpulsats, coneguts per tothom amb el nom de “Nanomàquines” en són l'aplicació més evident -el professor s'esmerçava a fer dibuixos de la forma de la màquina, indicant-ne les mides al més fidedignes possible de la realitat. -Entre els avantatges d'aquestes màquines, de la mida de dos-cents àtoms apilats, hi ha la propietat d'accelerar el procés de recuperació dels teixits al triple de la seva velocitat convencional; degudament formatats i programats, poden resoldre qualsevol focus d'infecció en qüestió de segons. Dins d'un cos humà jove, doncs, no calen píndoles, ni tractaments, ni tan sols intervencions quirúrgiques per evitar cap tipus de malaltia. Els programadors han passat a ser els màxims responsables de la nostra salut. Qualsevol virus o afecció és tractada amb èxit pocs dies després de ser descobert, de manera que tan sols ens hem de preocupar de reestructurar el nostre software corporal un cop cada sis mesos. I fins i tot així, les nanomàquines tenen un cert grau d'autosuficiència, de tal manera que rebutjaran qualsevol millora en el programari que indueixi a curt o llarg termini una afecció encara més greu. Aquesta és l'eina que ens ofereix la tècnica per vacunar-nos contra les agressions exteriors, i senyors i senyores, l'hem de saber aprofitar.

“De manera que aquesta part del curs la orientarem a explicar degudament com s'implementen a la pràctica aquests microorganismes sintètics, des de la seva confecció a fàbrica, passant pel procés de plantació (terme que, com sabran, es refereix a la introducció de les nanomàquines dins de l'organisme i les reaccions adverses que aquest produeix durant els primers mesos de convivència, efecte que també es denomina “mort global dels anticossos”), el com atacar i resoldre aquest problema en el setanta per cent dels casos; el desenvolupament dels nanorobots dins de la sang (incloent...) -cada cosa que explicava l'anava apuntant la pissarra electrònica, de manera que confeccionava uns apunts perfectes (disponibles en versió ampliada i en forma de resum a la papereria de la universitat) sense que hagués de tocar ni un sol guix en les vora tres hores que durava la lliçó.

Crònica d'un dia nou

El sol va començar a despuntar, per intentar veure les ombres; sempre se li escapen. Un dia intentà girar en contradirecció per veure si les atrapava.
Encara no se'n feia a la idea, però el fet és que l'havien deixat sol, envoltat de boles de billar. I ni les ombres podia ja abastar.

Una vegada, la lluna s'hi atançà per fer-li una mica dentetes; li explicà la nit, i les estrelles, i la ella plena; qui se la mirava i amb quins ulls plorosos ho feia.
Després li explicà Saturn la tristesa de les coses, així com des de lluny, de manera que pogué percebre, a través d'una anellada visió , com eren les coses boniques del planeta.

Però sempre es quedà amb la intenció de trencar més enllà dels níguls, perquè aquests mai li havien dit res, del que hi havia més enllà. De les gotes de frescor que se'n desprenien, mai en sentí parar.
Era pos del tot inplena la vida de s'estrellapolarmagica-solitària: mai veuria el que els demés tenien cert avorriment ja de copçar.

Xup Xup i brum!

Simulem que tenim el dia lliure, com si de vacances es tractés
anunciem que arribarem a la tarda, tot just havent dinat
i ens farem a la carretera; si hi cabem, dins el maleter.

Tinguem la festa en pau, i si ens manca de res, parem a fer un entrepà
que ja hi som, que mai arribarem, que hem arribat des que hem arrancat:
el viatge és el temps, i això ja ho sabem.
L'experiència és compartir-lo, i d'això tractarem la nostra tesi,
perquè hi haurà un epíleg, abans d'acabar,
i quan aquest arribi, en direm començament.