Incidències

Alguna cosa estava passant.

D'això, Irínia no en tenia cap mena de dubte. Mai se n'adonava al cent per cent del que estava passant per aquell món ple de polítics sense cap ni peus, on les regles de qualsevol altre món eren ni la meitat de cruels del que la vida política oferia.

Irínia era la cinquena secretària que el senyor Alcalde de Sairana havia tingut fins aleshores. No sabia per què les altres s'havien acomiadat, en els quasi tres anys de mandat que portava regnant la ciutat. Tampoc ho havia preguntat; era d'aquelles coses que, per cortesia, mai es pregunten. No obstant, sempre pensava per què no ho havia preguntat en el seu primer dia de feina, per exemple, quan podria al·legar que era novella i ingènua si les coses es torçaven; si estava intentant saber massa coses.

I és que en la seva professió les coses anaven d'aquella manera. No facis preguntes, fes la teva tasca i ves a casa; alguns dies més tard que d'altres, és clar. Coses de l'ofici... Si una cosa estava clara era que eren molt reservats pel que fa a expressar el que passava en aquella oficina, massa vides depenien d'aquella gent.

I potser... per això la van triar. De fet, ella mai s'havia considerat una persona gaire intel·ligent. Fins i tot algunes de les seves parelles li havien fet sentir -no dubtaba que de manera totalment involuntaria- una mica tonta. I quan la van cridar per exercir aquell paper, en inici es va sentir molt joiosa... li feia molta il·lusió que haguessin confiat en una persona com ella un càrrec com aquell. I ara... pensava que qui sap si, el que volien realment, era algú que tot just fes la seva feina i no intentés endinsar-se gaire en cap altre afer. Moltes coses li feien pensar això, com la manera que tenien tots de demanar-li coses, com molt per damunt seu. Com si se sabessin molt millors.

Però, què coi! no era pas tan idiota, i sabia reconèixer quan les coses no anaven del tot com sempre. I aquella tarda hi havia un gran rebombori al despatx. Contínuament trucades arribaven de gent que volia parlar amb l'Alcalde; finalment aquest li digué que no li passessin més trucades, que digués que estava indisposat, o que havia sortit... el que fos. Gent molt important va entrar a dos quarts de sis al seu despatx, i des de llavors -eren quasi dos quarts de nou ja- no havien sortit.

Realment no sabia si els altres funcionaris de l'oficina en sabien res, de tot allò. El cert era que un cert malestar intangible es notava d'alguna manera. Com si la gent parlés en veu baixa molt més, com si la gent mirés més al seu voltant, com si tots estessin més intranquils. I això feia a Irínia, la secretària primera de l'Alcalde de Sairana, una mica intranquila, també... Què estaria passant? Allò era gros.

Faltaven tres minuts per l'hora prevista de sortida, i Irínia no havia tingut cap requeriment del seu senyor Alcalde. Potser avui estaria massa enfeinat; que bé, pensà, avui podré marxar a dormir d'hora. Espero al menys que no li dóni per trucar-me a altes hores de la matinada, quan recordant que està calent...

Agafà la seva bossa i la seva jaqueta (començava a fer fred en aquella època de l'any, ja havien començat a connectar els sistemes d'acondicionament climàtic hivernal) i marxà cap al seu apartament... a dormir una mica.

L'alcalde

L'alcalde estava assegut a la butaca del seu despatx, com des de feia pràcticament un any i mig -el temps que feia que havia guanyat el càrrec en aquella lluita del pou anomenada eufemísticament eleccions- amb el cap enlaire, recolzat a la cantonada del respatller de la butaca. Alguna cosa el preocupava. Es notava que estava malament per alguna raó.
La Irina ho havia notat des de feia ja tres dies. De fet, l'alcalde no havia sortit de l'edifici en tot aquell temps. Cert, en èpoques de molta feina ja ho havia fet algun altre cop, sí; però aleshores les coses ja estaven més o menys calmades; és clar que això era Sairana, i aquí les coses mai estaven calmades del tot, però certament l'actual era un ull dins de l'huracà habitual d'anades i vingudes de gent, gent important com constructors, dirigents de cadenes de televisió i personatges distingits de la societat.
Es coneixia molta gent, treballant de secretària de l'alcalde. La feina estava ben pagada, i s'hi treballava relativament a gust. És clar que també requeria fer coses, coses que no posava el contracte i que tampoc havia après de l'escola, la universitat o dels seus pares. I certes d'aquestes coses, és clar, entraven en contradicció amb el fet de tenir parella estable, o com a mínim el seu coneixement per part de l'esmentada parella. És per això que mai en parlava, d'aquestes coses amb la seva parella, l'Èric. Millor explicat, es podria dir que no en parlava mai amb ningú, d'aquelles coses.
La Irina duia una brusa una mica escotada, de color blau, amb una faldilla fins als genolls. El seu cap mai li havia dit res sobre el seu vestuari; suposava que l'hi estava bé. De fet el que suposava era que pel que l'havia contractada era pels seus serveis com a secretària, i com a concubina. Però de vegades la seva feina atansava cotes insospitades: un dia es va quedar al despatx de l'alcalde durant quasi tota la nit, però no donant-li plaer, com ja es preveia habitual, sinó escoltant els plors d'un vell ensopit pensant en la seva dona i els seus fills. Pel que deia, estava passant per un mal moment amb la seva dona. Ella se'n follava un altre; un que pel que havia sentit tenia poc més de quinze anys. “Quinze anys!” repetia una i una altra vegada, com si això importés el més mínim. Acabant el seu discurs, havent deixat verda una i una altra vegada la seva muller, arrancava les calcetes d'Irina i, sense avisar, l'hi endinsava tota la seva virilitat. “No gaire, de fet”, deia Irina quan, mig entre rialles, ho comentava al dia següent amb les companyes de feina, “però quan t'hi acostumes fins i tot et sembla simpàtica”.