divendres, 30 de març del 2007

Solitude (soledat)


La soledat... sabeu? és un sentiment de tot curiós... de vegades volem estar sols, i de vegades ho odiem. De fet es podria dir que és tal com tota la resta, però en cap d'aquests casos ens fa bé, mai ens estimula estar sols, mai ens fa millors persones. O potser si?

Si mirem al nostre interior, dins dins, què hi trobarem? Fa pocs dies m'he posat a pensar; les coses potser no han estat sempre com haurien, potser hi ha hagut sempre alguna cosa que m'ha rossegat per dins. Vull dir que tots tenim un trauma, o això ens fan creure els psicòlegs. Aleshores, d'on podem treure les respostes? les de veritat, que et facin sortir les coses que sempre t'han turmentat. Pot ser dur, però si és la única manera de desfer-te'n....

Tinc un professor (em cago bastant en ell) que diu que qualsevol malaltia té el seu orígen, la seva arrel i, per tant, la seva significació en la ment. Que si ens passa alguna cosa és que, psicolòcigicament, hi ha quelcom que no hauria de ser aixi. D'aquesta manera, per curar la causa, calen no pastilles, sinó teràpia. Jo per mi que deu estar d'acord amb algun tipus de psicòleg, i li passa un tant per cent per alumne que li envia. Sia com fóre, aquesta és la seva teoria (bastant refutable, realment no s'aguanta per enlloc).

En qualsevol cas, on vull anar a parar? Doncs que si em trobo malament, potser és per alguna cosa. Si tinc crisis d'ansietat deu haver alguna raó psicològica darrere. Però, com? si tot em va bé (més o menys, vull dir que no estic deprimit, i agobiat, ni estressat per la feina) . Potser hauré de buscar una mica més endins.

He pensat que potser sóc jo mateix que em dic les coses a base dels meus escrits (els núvols de pluja i llamp) que serveixen per exorcitar els meus dimonis interiors. Així, quan escric amb nom d'un altre sóc en realitat jo qui posa les paraules allà i, per tant, en cert sentit sóc el veritable protagonista de l'obra. Qui havia dit que no parlava de mi mai?
Tot això ve a que vaig dibuixar això que veieu damunt, al tramvia (de fet l'emplaçament és una mica igual), i potser és que en el fons em sento una mica sol... però no em quadra, en un moment com aquest...

Total, tota aquesta parrafada per dir només que m'ho pensaré; és com quan un client entra a la botiga i estar una hora fent-li la rosca perquè digui al final que s'ho pensarà: un fracàs, vaja.
Però em sembla que he de fer-ho, sí, ja ho faré. Intentaré mirar el meu interior, i desturmentar-me, o alguna cosa així, a veure què en trec. Ja us n'explicaré el sentit (si és que aquest vosaltres té alguna significació física, a mode de persones que em llegeixen el bloc, que crec tendeix a zero com (1/x)^x. Una barbaritat, vaja.

diumenge, 18 de març del 2007

Estar content

Hi ha dies en què, veritablement, un se sent content; feliç. Moments en què no cal res de res, per sentir-se del tot complet, moments en què no cal res. I el que semblaria turmentar aquells qui no s'hi han trobat, és a dir, a la pregunta "per què et sents tan bé?" o "com ho has aconseguit?" li manca el significat. Del tot.
Perquè en realitat, si et poses a pensar per què estàs bé, se t'acudiran tan poques raons de la teva alegria com de la teva (inexistent) pena. Perquè la felicitat no entén de raons, la felicitat no en sap, de justificar-se. I com aconseguir-la? ni idea, només sé que la trobes. I dura poquet.

Per tant, jo el que et diria és que en gaudissis, sense pretendre repetir-la mai. M'he trobat rient sol enmig del tramvia, sense solta ni volta, a la cara d'un distret passarell que havia volgut asseure's al meu davant. La gent, em sembla, et mira malament. Potser enveja? i ca! el que passa és que no hi estem acostumats.

Fes-me cas, sí, que no importa. Si et pares a pensar, potser ha estat un anunci ben posat que t'ha fet veure el dia més brillant del que el veies, amb la única finalitat que aquella tarda mateixa et gastis el teu sou en el seu producte. O potser et fa gràcia que t'hagis sortit amb la teva, en algún afer potser com quan el teu pitjor enemic s'enduu una decepció. Ara, si hi penses en aquestes raons, exemples possibles, acabes concloent que realment no val la pena estar content per aixo, per causa d'una manipulació psicològica o el sofriment aliè. Però si no hi penses... això ja és una altra cosa, eh? segurament ni te n'hauràs adonat, que tot el vagó et mira estranyat... i que bé que senta!