dimecres, 30 de maig del 2007

Feina feta

L'home estava dempeus al terrat de damunt de la planta dos-cents cinquanta-tres de l'edifici Blaic, a cinc-cents vuitanta metres sobre el nivell mig del sòl de la ciutat.
-Sairana...-digué-, "la ciutat on tots vivim. Res del que aquí passa queda desapercebut, entre els seus carrers infinits. Imagina quanta gent hi viu... i no parlo del cens oficial, és clar. Des dels turons del nord, on el dia dura pràcticament el triple que la nit, i on la vida es fa paradisíaca pels qui se la hi poden permetre, fins als barris del sud, aquells foscos guetos dels barris de baix. I soterrats, els treballadors de les cambres que sostenen la vida urbana, vivint amagats de tothom... monstres, mutants, de tot pots trobar per entre les màquines... hi has anat mai?
-Senyor, no senyor. Jo...
-És clar que no, marrec -el tallà-. Ni tu ni ningú dels que vivim a la gran cova. Ningú sensat, al menys. Són regions perilloses, i no ens concerneixen. Però són essencials per la simbiosi. Conèixes aquesta paraula, oi que sí novell?
-Ssenyor, es refereix a la relació que ens uneix a tots? que si alguna de les parts canvia, les altres se'n veuen afectades.
-Ben dit, recluta. Fins al darrer. Per això és precís mantenir l'equilibri. La ciutat estable... és el millor que podem fer. Has dut el rifle, tal com t'he demanat, noi?
-Senyor, està aquí mateix. Bales recobertes de pols d'iridi, tal com va manar. Calibre 35.
L'home -que ostentava el càrrec de director-comissari general de la guàrdia armada de Sairana- s'acostà a la barana del terrat, una vella reixa oxidada que no trigaria a defallir a causa de la humitat que sempre inundava l'aire de Sairana. Hi recolzà el peu dret, enfundat en una bota militar estàndar per a oficials, engalanada amb el símbol del martell al costat del turmell. La valla s'estremí com si donés signes d'una propera caigua inminent, però l'home no en féu cas.
-Fixa't nano en la ciutat. Mira pel visor telescòpic del rifle, endavant -i, tot enfocant el seu monòcle cibernètic de fabricació artesanal, es fixà en una d'aquelles formiguetes que quedaven ençà al terra, un civil quiet a la cantonada entre l'avinguda Fenícia i el carrer del Sit. - Jaqueta vermella, a la una en punt.
El noi girà el seu rifle de precisió cap a l'objectiu previst. Hi trobà exactament on el director-comissari general Tarc havia dit la silueta de color vermell. No podia distingir exactament si es tractava d'home o dona, classe alta o baixa. Però hi havia una segona silueta just al costat, agafat de la mà del vermell.
- Recluta, d'això... com era el nom?
- Buran, senyor. Nail Buran -respongué, a mig camí entre la vergonya i l'orgull.
- Té punteria Buran? -Féu, mentre es treia un cigar de la butxaca. Se l'encengué.
- Rang A senyor. A l'acadèmia. Però... no he disparat mai a una persona. -Havia apartat l'ull del telescopi, just un parell de centímetres, per veure la realitat de tot plegat, amb l'arma i la distància, i el vent i tot plegat.
- Dispari el nen que l'acompanya.
- Pe.. però... si només és una criatura -Nail Buran tornà a posar el seu ull a la mira telescòpica, i confirmà el que havia vist abans-. No deu tenir ni deu anys.
- Li pregunto quina talla de calçotets fa servir, novell? -el seu to no era en absolut d'enfurismat, però tot i això era sentenciador- No faci preguntes les respostes de les quals no li incumbeixen. Premi el gallet. Vull veure com el seu cap surt disparat. Taqui el màxim possible el seu acompanyant. Total, la jaqueta ja és vermella. -se li escapà un riure estúpid, d'entre aquell bigoti prominent; tornà al seu to sever: -Faci el seu cony de feina, àrbitre.
El noi estava dubtós. Sabia que tard o d'hora hauria de fer un acte com aquell, de fet sempre ho havia sabut. Però allà... se li feia estrany, no parava de pensar si s'ho mereixeria; només podia plantejar-se la humanitat de tot plegat. Intentà calmar-se, era precís fer-ho. Si desobeïa seria expulsat; fins i tot podrien engarjolar-lo. Tothom estava d'acord en que no convenia despertar la fúria del comissari. El mànec de la paella sempre el tenia ell.
"Instruccions clares", pensava, "prémer el botó d'autoapuntar, ajustar a màxima resolució: sis, deu, divuit vint X". Ja tenia el clatell del marrec. "al menys no li he de veure la cara".

"Ara el gallet. Un últim segon.."
De cop, el nen es girà. Els seus ulls grisos miraren fixament l'aparell telescòpic de Nail Buran. Era com si sapigués exactament on era... què estava a punt de fer. Tenia aquella cara d'innocència que només tenen els nens, quan encara no han pogut aprendre res de la vida. No pot haver fet cap mal... "No puc fer-ho... No puc matar un nen innocent...". Es digué. Poc a poc, tragué l'ull de la mira telescòpica, per defugir l'horror d'allò que estava a punt de fer. Girà el cap, cap a la dreta, intentant reunir el valor suficient per dir-li al mateix director-comissari general Tarc que no podia obeïr l'única ordre que li havia donat. Girant-se començà a pronunciar:
-Ho sent...
El canó de la pistola artesanal del director-comissari general Tarc feia vint segons que l'estava apuntant directament al seu cap. El recent ascendit a àrbitre Nail Buran pogué veure el canó, i la gèlida mirada d'aquells ulls del comissari que l'observaven com si es tractés d'un electrodomèstic.
Cinc, deu, potser quinze sentèssimes de segon. Suficient per a què els impulsos neuronals provinents dels ulls poguésssin atrapar aquella imatge, i processar-ne les implicacions. Suficients per a què el recent ascendit a àrbitre Nail Buran sabés quin era el seu destí.
La pistola artesanal del comandant Tarc emetia un estrèpid totalment distingible de qualsevol altra arma. Era com la seva signatura de comiat, per als amics i per als enemics. El cap de Nail Buran explotà en mil trossets; sobra, doncs, qualsevol altre detall per explicar. I oberta de bat a bat, la conca encefàlica esdevingué un perfecte cendrer per a què el director-comissari general Tarc apagués el seu cigar; després, inerts, cos i burilla es desplomaren al terrat de damunt de la planta dos-cents cinquanta-tres de l'edifici Blaic, a cinc-cents vuitanta metres sobre el nivell mig del sòl de la ciutat.
- Feina feta -pronuncià pel seu comunicador-. Aquest no valia. No em torneu a enviar marrecs de teta. Tallo.

dilluns, 28 de maig del 2007

Primer personatge


Aquest senyor es diu Tarc.

Properament en sabrem més coses, a mesura que me les inventi