tag:blogger.com,1999:blog-80546598443648635482024-03-18T20:01:29.656-07:00la cua de sa sargantanaRecull de textos amb ànim regeneratiuGharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.comBlogger37125tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-81207733590122844832009-02-16T13:19:00.000-08:002009-02-16T13:26:14.275-08:00Migrant, potserAquest post és per enunciar-vos la darrera adquisició de la casa: un servidor que he rapinyat del meu pare i li he donat tot un nom i una missió. Es diu capsa i la seva missió és servir (de moment) web.<br />Hi hem posat entre en xavi, en pol i jo (he de dir que els dos primers han posat més del que ho he fet jo, així que em retracto públicament) i de moment hi té dos blogs de wordpress posats i una wiki. Podeu visitar-los a<br />http://capsa.sytes.net -> propietat de daiku, de la sargantana, de jo<br />http://ridorta.servebeer.com -> propietat de ridorta, de'n xavi.<br /><br />Doncs això, el que volia dir és que m'estic plantejant migrar la sargantana cap aquest racó, o seguir postejant als dos (sé que no ho faig gaire sovint, però també me'n retracto), però penso que serà un xic més complicat per la gent de seguir-me i també fa pal. Així que no sé què fer! Accepto propostes.<br />De moment que sapigueu que ja he començat a postejar a capsa.sytes.net<br /><br />Ah! cal destacar que capsa és un projecte germà petit del que està sent closca a http://closca.sytes.net, portat pel pol, mod, o toaster, com li volgueu dir. El cas és que tot s'emmarca dins de la mateixa voluntat de muntar servidors casolans ficats en capses que no són de cartró, sinó als nostres cors. (que macu plas plas plas!)GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-75623589006952173502008-12-25T15:58:00.000-08:002008-12-25T16:35:35.089-08:00TrossosEncara sortia fum d'aquell apartament en el que havia tingut lloc l'explosió més atronadora dels últims cinc o potser sis anys. Els veïns estaven molt neguitosos, tots d'ampeu darrera la cinta de color groc que els impedia el pas a les seves vivendes, conjuntament amb els àrbitres que fútilment llençaven frases a l'aire per tal de calmar els ànmis.<br />El so sec de la bóta del comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana va trencar el silenci que regnava en aquell divuitè pis;<br /><span style="font-style: italic;">"cloc. cloc"</span><br />Els musculosos braços d'aquell home immens atançaren un moble de fusta mig cremada que havia quedat enmig del pas i llençaren aquelles despulles a un cantó de l'habitació, que tot seguit s'esmicolaven en talls irregulars. Procedí de manera equivalentment amb tot allò que es trobava enmig seu; cadires, armaris, electrodomèstics que encara feien saltar guspires, i fins i tot algun membre humà. Finalment una tela mig rebregada -segurament l'havia posada algun dels seus incompetents companys de professió- cobria l'objecte que estava buscant.<br />Llevà la tela protectora amb sorprenent cura respecte el que havia fet amb els altres objectes, i s'ajupí per veure millor.<br />Un somriure es dibuixà al rostre del comissari-general.<br /><span style="font-style: italic;">"Molly, Molly... sempre has estat el meu preferit..."</span> digué.<br />L'objecte de color negre com el carbó havia patit evidents maltractaments provocats per la gran explosió que havia tingut lloc a escassos metres del seu costat. Tarc ficà una mà dins d'una de les butxaques de la camisa i tragué un cigar; a l'altra aparegué un encenedor i se l'encengué pausadament.<br />Un últim moviment de mà féu aparèixer en escena un comandament a distància amb un botó predominant. El polsà una sola vegada, i l'objecte revelà la forma. Vuit potes es desentortolligaren en el que semblava quelcom massís, i amb sorprenent velocitat es falcaren en el sòl destrossat d'aquell apartament. El monstre s'alçà amb vida pròpia fins a l'alçada del cap del comissari-general -cigar a la boca exhalant constant fum-, i s'aturà completament davant seu. Semblaven talment desafiar-se amb la mirada, l'un a l'altre, cap d'ells sense moure's un mil·límetre i, finalment, el comissari-general somrigué una darrera vegada i alçà una mà, encara mirant la bèstia mecànica, i a la sala entraren tres operaris vestits de blanc que rodejaren l'encara immòbil robot, mentre Tarc es girava i sortia per la porta dient <span style="font-style: italic;">"Teniu una hora per posar-lo a punt. Estem a prop".</span>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-74197642836938889452008-11-14T07:14:00.000-08:002008-11-19T15:11:37.884-08:00LauraElla es deia X12254AZN model C. Això significava que hi havia hagut un model A i un model B, abans d'ella; ja no n'hi hauria cap de D. No havia conegut les seves germanes, és clar, però tant feia. Era l'única que havia reeixit.<br /><br />Laura era un robot rastrejador-seguidor. Havia estat encomanat com a tasca extra pel gran cos d'àrbitres de Sairana al creador; Pare; Maties Pott. Tot això ho sabia perquè tenia un gran banc de dades on ho posava, en un racó inesborrable de la memòria. Pare havia fet una tasca brillant, protegint a Laura.<br /><br />Es trobava enmig d'una missió catalogada com a Alpha3: trobar i eliminar. Laura posseïa tots els estris necessaris per tal finalitat; estava programada i físicament capacitada per acomplir tal condició, ordres directament enviades des del comandament que ara tenia aquell individu que la base de dades catalogava com a Comissari-General Tarc del cos d'Àrbitres de Sairana, entrada 23405 dels arxius de seguretat de Sairana. Laura estava permanentment connectada a la xarxa global de Sairana. Podia, si ho creia convenient, visualitzar i seguir qualsevulla connexió que s'efectués dins de la gran cova, així com filtrar segons la informació que contenia, el grup social al qual pertanyia, possibles amenaces que pogués presentar... i és per aquestes vies que havia aconseguit localitzar el subjecte id #3020AF3E, catalogat amb el nom de Sirais Umelut. Segons la descripció de la base de dades, era resident a la franja, i pertanyia a un sector de la població que s'anomenaven els Duneus. De raça fosca, durant la seva infantesa havia estat reclòs en un correccional. Tenia contactes amb persones catalogades com a Índex 23; un conjunt de la població a qui tenia prioritat nivell 2 per caçar.<br /><br />Tenia l'home a qui els humans haurien definit com a esquifit. Els seus ulls brillaven pel líquid que li regalimava; llàgrimes segons la base de dades. Una de les seves 8 extremitats (atansadors d'elements físics) encerclava amb unes pinces de mig metre de llargada el coll de Sirais Umelut, mentre aquest demanava pietat per la seva vida. Un miliwatt de potència injectat en la pinça i el coll s'esmicolaria, causant una parada cardíaca a raó del la dissecció de la medul·la espinal entre la segona i la tercera vèrtebra. Físicament fàcil.<br /><br />L'home cantà, tal com als humans els abellia de dir. Explicà on eren els seus contactes, els seus companys o col·legues; tan feia. Gent de classe Alpha 3 a qui calia eliminar, ordres del Comissari-General. <br /><br />-Gladis, Mardin, Gluseu, Enard, Timoteu. Noms que, de ben segur, tenia a la base de dades. Feina fàcil.<br /><br />De sobte, el seu receptor banda 300XT va rebre senyal procedent de theta=300º, a les set, i es girà mentre despreocupadament esclafava el coll d'aquell impotent individu. Arrossegant la pinça amb el cos inert, els seus sensors detectaren coses no gaire agradables.<br /><br /><br />Un dispositiu plàstic accionat a control remot estava penjat de la paret de la seva esquerra. Tenia l'aspecte de ser una bomba de fabricació casolana, pel conjunt d'irregularitats que presentava el casc central. Estava unida a un barril fins dalt ple d'un viscós líquid negre, presumiblement petroli poc o gens refinat. L'habitació era prou petita com perquè l'explosió ompís tota la sala, sense que cap racó servís de refugi provisional. Tot allò se li passà pel cap en 2.3 microsegons, aproximadament 300 microsegons abans que el detonador fos accionat per donar pas a una deflagració realment espectacular.<br /><br /><br />De fora, quatre àrbitres del cos de Sairana, que s'havien quedat a fora esperant el resultat del robot rastrejador-caçador, van haver d'apartar la vista pel núvol de calor que inundà el carrer al que mirava la façana quan els vidres de la finestra del tercer pis van explosionar violentament en atravessar-los una bola de foc de quatre metres de diàmetre.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-74843573079984091482008-11-13T09:26:00.000-08:002008-11-13T09:51:25.086-08:00IncidènciesAlguna cosa estava passant.<br /><br />D'això, Irínia no en tenia cap mena de dubte. Mai se n'adonava al cent per cent del que estava passant per aquell món ple de polítics sense cap ni peus, on les regles de qualsevol altre món eren ni la meitat de cruels del que la vida política oferia.<br /><br />Irínia era la cinquena secretària que el senyor Alcalde de Sairana havia tingut fins aleshores. No sabia per què les altres s'havien acomiadat, en els quasi tres anys de mandat que portava regnant la ciutat. Tampoc ho havia preguntat; era d'aquelles coses que, per cortesia, mai es pregunten. No obstant, sempre pensava per què no ho havia preguntat en el seu primer dia de feina, per exemple, quan podria al·legar que era novella i ingènua si les coses es torçaven; si estava intentant saber massa coses.<br /><br />I és que en la seva professió les coses anaven d'aquella manera. No facis preguntes, fes la teva tasca i ves a casa; alguns dies més tard que d'altres, és clar. Coses de l'ofici... Si una cosa estava clara era que eren molt reservats pel que fa a expressar el que passava en aquella oficina, massa vides depenien d'aquella gent.<br /><br />I potser... per això la van triar. De fet, ella mai s'havia considerat una persona gaire intel·ligent. Fins i tot algunes de les seves parelles li havien fet sentir -no dubtaba que de manera totalment involuntaria- una mica tonta. I quan la van cridar per exercir aquell paper, en inici es va sentir molt joiosa... li feia molta il·lusió que haguessin confiat en una persona com ella un càrrec com aquell. I ara... pensava que qui sap si, el que volien realment, era algú que tot just fes la seva feina i no intentés endinsar-se gaire en cap altre afer. Moltes coses li feien pensar això, com la manera que tenien tots de demanar-li coses, com molt per damunt seu. Com si se sabessin molt millors.<br /><br />Però, què coi! no era pas tan idiota, i sabia reconèixer quan les coses no anaven del tot com sempre. I aquella tarda hi havia un gran rebombori al despatx. Contínuament trucades arribaven de gent que volia parlar amb l'Alcalde; finalment aquest li digué que no li passessin més trucades, que digués que estava indisposat, o que havia sortit... el que fos. Gent molt important va entrar a dos quarts de sis al seu despatx, i des de llavors -eren quasi dos quarts de nou ja- no havien sortit.<br /><br />Realment no sabia si els altres funcionaris de l'oficina en sabien res, de tot allò. El cert era que un cert malestar intangible es notava d'alguna manera. Com si la gent parlés en veu baixa molt més, com si la gent mirés més al seu voltant, com si tots estessin més intranquils. I això feia a Irínia, la secretària primera de l'Alcalde de Sairana, una mica intranquila, també... Què estaria passant? Allò era gros.<br /><br />Faltaven tres minuts per l'hora prevista de sortida, i Irínia no havia tingut cap <span style="font-style: italic;">requeriment</span> del seu senyor Alcalde. Potser avui estaria massa enfeinat; <span style="font-style: italic;">que bé</span>, pensà, <span style="font-style: italic;">avui podré marxar a dormir d'hora. Espero al menys que no li dóni per trucar-me a altes hores de la matinada, quan recordant que està calent...<br /><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"></span></span></span></span>Agafà la seva bossa i la seva jaqueta (començava a fer fred en aquella època de l'any, ja havien començat a connectar els sistemes d'acondicionament climàtic hivernal) i marxà cap al seu apartament... a dormir una mica.<span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"></span></span></span><br /></span>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-16962645081962514552008-11-09T15:08:00.000-08:002008-11-09T15:10:32.026-08:00SairanaEntreu! endinseu-vos un cop més en el meravellós món de <a href="http://blausargantana.blogspot.com/search/label/sairana">Sairana</a>! veureu com els vostres pensaments giraran vers una direcció palpablement diferent. Perquè torno a escriure-hi. A veure què dura. Benvinguts.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-44158699992836872242008-11-09T14:41:00.000-08:002008-11-09T14:45:39.210-08:00Com un ioioÉs curiós com sóc... ara m'ha tornat a donar per revifar aquest bloc que tenia quasi oblidat. I és que se m'han acudit quatre idees inconnexes sobre Sairana, una mica de fons i un toc cap allà. Segurament no serà res, perquè em conec, però llegint blocs per allà me n'adono que molaria tenir-ne un d'actualitzat, estaria molt bé.<br /><br />El problema potser és que no em llegeix ningú. Menys a hores d'ara, que fa quasi un any des de l'últim post. Qui creurà que això va de debò? A més, en els meus bons temps tampoc tenia massa lectors, deu ser que no escric bé o que els meus posts són feixucs... o senzillament no dónen peu a respondre.<br /><br />Doncs a la merda! escriuré perquè sí, fins que me'n cansi! Com sempre, vaja.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-21537419543093203342008-02-28T12:45:00.000-08:002008-11-13T09:52:12.254-08:00Dissabte (primera part)Aquell dia el comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana estava realment molest. Havia quedat malament. Aquell explosiu capaç aparentment de ventilar-se una escola municipal i a tots els nens que eren arreu amb un espetec dels dits havia resultat ser tan sols una maleta de plàstic barata, plena de recipients amb aigua i colorant. Havia sigut ell qui havia fet desallotjar l'edifici. Ell qui havia donat la veu d'alarma. A ell li havien fet aquella jugada. I s'havia equivocat.<br />Pertot arreu del seu cap rondava la mateixa paraula: Tim, Tim, Tim. Ni que us expliqui cal el que tenia ganes de fer-li; només cal dir que la millor part del pastís se l'estava reservant en Tim a crits. En deu anys ningú havia gosat plantar-li cara, ningú era tan estúpid. Semblava que no podia ser, algú que no s'estimava gaire la seva existència.<br />Pensant-hi millor, potser podria treure'n alguna cosa bona, de tot allò. Era un repte. durant aquests deu anys, traient els primers potser quatre mesos o cinc, la seva feina havia estat una mica avorrida. Sempre hi ha a qui empaitar, això era cert, i sempre hi ha algun sonat que s'atreveix a desafiar el cos d'àrbitres. Però, és clar, mai eren prou bons. I ara... resultava que sí, algú que podia comparar-se al gran comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana. Algú s'oposava a la seva hegemonia. Era estimulant, sí...<br />Al mateix temps, estava realment enfurismat. I havia de fer quelcom: aviat tothom sabria d'aquest fet, aviat les notícies dirien que algú li planta cara. Això era publicitat per aquest Tim. Això era polseguera pel cos d'àrbitres; per ell. De manera que estava disposat aquella mateixa nit a fer dissabte. Escombraria alguns barris i després ja en parlaríem. Amb una mica de sort, potser fins i tot acabaria escombrant per casualitat aquell odiós Tim.<br /><br />(continúa)GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-28852373860072051382008-02-24T14:21:00.000-08:002008-02-24T14:46:43.879-08:00IniciL'hivern era ací proper, i ja ningú s'atrevia a desmentir-ho. Era ja tan palpable com la neu que el feia evident. Era tan real, que algunes persones que en d'altres situacions es negarien a acceptar-ho, no tingueren aleshores més remei que posar-se al capdavant dels pregoners que ho anaven escampant arreu. L'hivern tan temut ja fiu allí. I ningú sabia què s'hi podia fer.<br /><br />Per això, les persones humanes van establir un pacte, i van fer front comú pel bé de la supervivència. Utilitzaven tota mena de materials i tècniques innovadores per tal de fer un pas endavant en l'evolució humana. Havien establert les bases del que seria un futur molt llarg.<br /><br />Cavaven sots com mai abans ho havien fet. Marxaven tots a una, sense deturar-se, sense mirar com, darrere seu, molts dels seus germans i germanes anaven caient un a un, mica en mica. Tancaven els túnels al seu pas, escindint-se de tota vida anterior. Anaven a oblidar el passat, i això ho tenien molt clar. Anaven a enfrontar-se al seu futur. Un futur fosc.<br /><br />Així les persones humanes van establir-se en colònies sota allà on havien viscut tota l'existència. A l'esguard del cel i del fred. A l'esguard d'una mort segura. Oblidaren els noms que tenien; fins i tot canviaren la manera de parlar: d'alguns temes no en parlaven, d'algunes coses ningú en sabia ja més. Acordaren no parlar mai del passat. Oblidar aquells afers. I així va ser, amb penes i treballs, pedra a pedra. Establiren una colònia provisional, en una cova gran que van passar a anomenar Sairana. El nom tenia una significació en la llengua d'aleshores, mes la van oblidar. Tot lligam va ser esborrat. Van començar des de zero. Aquesta va ser la única llei de partida.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-90448448622031088882008-02-22T03:14:00.000-08:002008-02-22T03:16:34.643-08:00Tornem-hi!I a veure... sí, que segueixo escrivint. Aquest post és perquè me n'he adonat que l'últim que tinc és aquell trist i no mola que sigui el darrer que tinc escrit. <br />Com que escric sempre a ràfagues, és probable que torni a escriure alguna cosa amb cara i ulls properament. O això, o passarà bastant abans no ho torni a fer. Però aquests dies, durant les classes, m'avorreixo i començo a pensar en coses així a la meva bola, i tinc un parell d'idees per historietes curtes, un de Sairana i un de Orks.<br />Properament ... ... ...GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-48185083490111416962008-01-10T09:09:00.000-08:002008-01-10T09:12:58.356-08:00Vom Abfall nach dem Leben<meta equiv="CONTENT-TYPE" content="text/html; charset=utf-8"><title></title><meta name="GENERATOR" content="OpenOffice.org 2.3 (Linux)"> <style type="text/css"> <!-- @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } --> </style> <p style="margin-bottom: 0cm;">No estic bé. As I always said, vull espantar els meus dimonis. No importa quan grans siguin, das macht nichts. Aber... em sembla que em cal. És com dir les paraules en veu alta, loud and clear, untill someone catches them i em diu que no passa res, no passa res. Mild.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm;">A vegades la gent et fa sentir molt malament amb tu mateix. Sembla que s'hi recrein, que se'n riguin del teu temps perdut. Que d'amagat et diguin: no serveixes. No serveixes i no serviràs, 'cause we want only the best ones. Und was kann man damit machen? was bedeutet das? Bin ich allein, bin ich kaputt? és que no serveixo realment? reeixir... nur das, kann ich suchen,</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Seemingly, all what I do is breakeable, like no other moment. Might be this, the reason of life? Das Grund von leben, worüber man alles machen kann. Wofür wir gemacht sind. Also, jetzt bin ich lebendig? Vielleicht</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br />I suposo... I gess... no em rendiré. I will never retreat! Das, das ist der Vorteil von Leben. Con esto termina mi angustia, con esto doy por finalizado mi deseo de hundirme.</p>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-89247586686959189362007-12-25T14:45:00.000-08:002008-12-08T21:12:19.276-08:00S'enceta la nadala-estudiosa<div style="text-align: center;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_AjvPBwmkdcw/R3GIWlwO96I/AAAAAAAAADg/CxPShQNeAlE/s1600-h/PC060005.JPG"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 361px; height: 269px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_AjvPBwmkdcw/R3GIWlwO96I/AAAAAAAAADg/CxPShQNeAlE/s200/PC060005.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5148045770734106530" border="0" /></a><br /><div style="text-align: justify;">Heus aquí un fotopost, per variar una mica la cosa i no ser tot lletra lletra lletra.<br />Ara sí, comença el meu nadal d'estudi. Em sap greu que sigui així, però més valdrà prendre-s'ho amb filosofia i bon humor.<br />Aquesta és una foto que vaig fer l'altre dia a la terrassa de casa (clic per engrandir). En vaig quedar molt content; tant que me l'he posat de fons d'escriptori. Qui digui encara que el sol d'hivern no és maco, ... em... ho seguirem discutint!<br /></div></div>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-24428848817214733772007-12-22T14:31:00.000-08:002008-11-13T09:52:45.578-08:00Valkiria (2/3)<meta equiv="CONTENT-TYPE" content="text/html; charset=utf-8"><title></title><meta name="GENERATOR" content="OpenOffice.org 2.3 (Linux)"> <style type="text/css"> <!-- @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } --> </style> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;" align="justify"><span style="font-size:100%;">La llum tènue llum d'espelma del pub d'en Gulb semblava ara cegadora, comparada amb el que els seus ulls estaven acostumats a veure. Tot i així, Iaq féu un esforç per mirar al seu voltant. Borrosament copsava a veure taules, i gent asseguda al voltant. Aparentment ningú s'hi havia fixat, malgrat les pintes que duia aleshores. La situació, per cert, era d'allò més habitual, al pub d'en Gulb, i ja estava assumit com un efecte colateral més de l'ambient de la ciutat.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;" align="justify"><span style="font-size:100%;"> L'ús de la Valkiria era molt extès en aquella part de la ciutat però, de l'abús que en feia Iaq dia rere dia, pocs podien fer-ne gala. Amb la valkiria, el temps s'alentia, i els sentits s'aguditzaven, i durant el temps en que romanien els efectes primaris l'individu duplicava la seva potència muscular, i el control dels seus impulsos; aquell moment era anomenat per tots el Valhalla, i se suposava que era el màxim èxtasi de pau i felicitat. Al cap de poques desenes de minuts, però, es perdia tota noció del que envoltava l'individu i aquest perdia tota força, agudesa sensual i control de si mateix. De fet, el cos deturava completament la seva utilitat, i fins i tot era habitual que les funcions de contenció defecativa deixessin der fer servei i, és evident, la gravetat s'encarregava de la resta. “Potser el proper cop”, pensava Iaq mentre era arrossegat de mala manera per enèsima vegada d'aquell pub.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;" align="justify"><span style="font-size:100%;"> -Fins demà, Iaq – reia en Gulb, l'amo mentre servia un client a la barra. Dèbilment aconseguí alçar la mà que li quedava lliure, i estirà lleugerament els tres primers dits, en un intent absurd de despedir-se d'un amic. Addicionalment i per recolzar la patètica situació, un so mig gutural sorgí de la seva gola.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;" align="justify"><span style="font-size:100%;"> Era a fora i feia fred, semblava; el goril·la del bar -“Com es deia?”, ja ni ho recordava -l'havia desat amablement recolzat en una paret, suficientment allunyat del pub com per no ser immediatament asociat per un vianant aleatori com a habitual consumidor del pub d'en Gulb. Una suau brisa li acaronà la poca dignitat que li quedava i el va revifar una mica -semblava que la Valkiria amainava-. Al mateix temps que un bri de dolor al seu cap començava a fer acte de presència, s'adonà que una figura feta d'ombra s'havia assegut a la seva dreta, en la mateixa posició.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;" align="justify"><span style="font-size:100%;"> -Vols un viatget, fill? -la veu greu d'home en entrada edat era quasi paternal, com si li oferís un got calent de llet.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;" align="justify"><span style="font-size:100%;"> -N...no, gràcies, ho estic intentant deixar -va dir, a contracor. Acabava de decidir que per aquella nit era ja suficient. Fins i tot la mera idea de tirar-se li produia arcades. Intentaria anar fins a casa com pogués, i veure si demà el dia es llevava o què feia... -Estic molt cansat.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;" align="justify"><span style="font-size:100%;"> -Vinga, si et farà bé. Ajuda a dormir, ja veuràs... -i tragué una bossa de plàstic precintada on hi havia un injector nou de fàbrica. -A més, és nou, està net, fixa-t'hi -i li plantà a la cara la bossa, fent-li dentetes. -És el darrer que em queda, i la oportunitat passa de llarg molt ràpid. Va, com que m'agafes que ja me n'anava a casa, t'ho deixo per la meitat, d'acord?</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;" align="justify"><span style="font-size:100%;"> -Tinc mal de cap, deixi'm en pau. He d'arribar a casa, si...</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;" align="justify"><span style="font-size:100%;"> -No hi fa res, fill. Un últim viatget per tornar a casa, sí.... com t'ho faràs, per arribar? Les restes de Valkiria no són gaire recomanables pel viatger sense mapa. -I li posà la dosi a la butxaca amb la dreta, mentre amb l'esquerra li treia la cartera, n'extreia uns paperets i li la tornava a desar. Quan Iaq se n'adonà, l'home ja s'estava alçant del seu costat, i no pogué fer més que allargar la mà en un intent inútil de recuperar els seus diners perduts. L'home desaparegué de la seva visió tan bon punt sortí del radi d'acció de la llum dels escassos fanals d'aquell carrer solitari. </span> </p>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-59233925986126634032007-12-20T03:49:00.000-08:002008-11-13T09:52:57.395-08:00Valkiria (1/3)Iaq es mirava l'entrecuix mentre pensava en si demà tornaria a sentir-se igual. Era tot molt fosc, però tot i així una tènue llum -suposava que de la lluna escolant-se per la finestra, tot i que ignorava si era de dia o de nit- feia que pogués entreveure la brutícia d'aquell indret. Talment semblava que el lloc hagués estat deixat de la mà de déu durant molts anys. I molts anys semblava ja que feia que estava en la mateixa posició, amb els pantalons abaixats, el cul en l'aire assegut a la tapa d'aquella fètida letrina, amb ganes mig de cagar, mig de vomitar. I a la mà, hi tenia una agulla, usada més de deu vegades, que degotava la mica de Valkiria que s'havia quedat a l'èmbol i no havia pogut injectar-se. Es veia patètic a si mateix, se sentia encallat dins seu, com si estigués pres pel seu cos i no pogués marxar d'aquell indret repulsiu, d'aquell llefiscós excusat de portes esquerdades i pintades pertot arreu. Una gota queia d'alguna pica de l'exterior, i sonava acompassadament; potser cada minut, potser cada més, i per cada gota Iaq s'obligava a parpellejar almenys una vegada. Un rierol d'orina s'escolava aliè a la seva voluntat per la uretra, al mateix temps que una gota de la seva baba deixava de formar una estalactita a la barbeta per deixar-se anar i, surcant l'aire, anar a tocar el seu peu descalç.<br /> I aleshores, la porta s'obrí pausadament, fent un grinyol estrident; a en Iaq li semblava un so llunyà i sense connexió amb el món on era. Unes passes sonaren de l'exterior, i s'aproximaven cap a la seva parcel·la de wàter. S'aturaren i obriren la seva porta: òbviament, l'estrany sabia exactament quina d'aquelles petites habitacions estava ocupada. La porta s'obrí, cap endins, i li trepitjà parcialment els dits nuus del peu dret. En d'altres circumstàncies li hauria dolgut, i hauria apartat el peu, però no llavors. La porta seguí obrint-se amb força fins que li feu una rascada al peu, i aquest cedí la pugna amb la porta. Un cop sec donà la porta amb la paret, i el cos de Iaq es convulsionà com si li haguéssin injectat una descàrrega elèctrica. Amb el cap cot, i els ulls entreoberts, pogué veure mig borrosament els peus del seu assaltant, i un esbufec li sorgí d'aquell inmens cos adobat. Sabia qui era, i sabia també què en faira, d'ell, però li mancà capacitat per moure's o intentar lluitar.<br /> La seva mà dreta deixà anar l'injector de Valkiria, que caigué al terra rebotant tres o quatre vegades; una mà ferma li agarrà la seva esquerra i estirà el cos pseudoinert cap enfora de la letrina. Intentà com pogué romandre en peu, almenys, si no atançar a desfer-se de l'agressor, però en l'absurditat de l'acció caigué de nassos a terra. La mà, tot i la patacada, seguia estirant-li el cos. Quan mig se n'adonà, l'estaven arrossegant cap enfora, cap a la llum, cap a la vida.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-10854533310869147162007-12-16T05:27:00.000-08:002007-12-16T06:02:36.086-08:00Nit de Sairana<meta equiv="CONTENT-TYPE" content="text/html; charset=utf-8"><title></title><meta name="GENERATOR" content="OpenOffice.org 2.3 (Linux)"> <style type="text/css"> <!-- @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } --> </style> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;">Despertà d'un malson en què es veia a si mateixa envoltada d'escarabats. No podia moure's i veia com els invertebrats anaven escalant les seves cames nues, i se li ficaven a l'entrecuix.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;">Mentre es tranquil·litzava, s'adonà que el llit estava xop. No era suor, tampoc pixat. La lluna lluïa a fora, i la seva claror entrava netament damunt del seu llit. Un bassal cobria el terra. </span></p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;">Es llevà, havent decidit que no podria tornar a aclucar l'ull almenys, durant el que li quedava de nit.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;"><br /></span> </p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;">Era la tercera nit que es despertava d'aquell malson. Sempre que hi era, era com si mai l'hagués tingut, de manera que l'experiència no feia que l'hi tingués menys por. No entenia la relació amb els seus pensaments, no entenia per què ara i no abans li passava això. I tampoc el líquid amb què es despertava, exageradament abundant; exhalava una pudor digna de ser recordada, però a l'endemà, no obstant, havia desaparegut tot rastre de la seva existència.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;"><br /></span> </p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;">Ahir, i abans d'ahir, havia anat a dormir al sofà. Sort que vivia sola, si no donar explicacions per aquest fet hauria estat, com a mínim, vergonyós. I potser perquè estava farta d'aquella situació sense que hi pogués fer res, va fer el que va fer: es vestí apressadament i sortí de casa seva. Els carrers de Sairana eren foscos com pocs, en aquell barri i a aquelles hores. Els moments pactats de claror no corresponien, com era d'esperar, a aquelles altes hores de la matinada. Essent com era dia laborable, ningú rondava festejant per la ciutat, de manera que el silenci era, com a mínim, impactant, parlant de Sairana.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;"><br /></span> </p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;">Creuà l'avinguda Principal sense fer cap cas dels semàfors. A banda i banda, ni un sol vehicle travessava aquella gran avinguda. Quan hi pensava, creia que mai havia estat un dia com aquell pels carrers de Sairana; tot i així, aquella li semblava una ciutat completament diferent. Decidí, doncs, pujar fins el turó de corda, que jeia a tres quilòmetres del seu apartament.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;"><br /></span> </p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;">Ja damunt, podia veure Sairana des d'una perspectiva més general. Al fons, el barri alt, on sempre era de dia, malgrat que, ara, totes les cases estiguessin amb els filtres anti-claror activats. Al fons a la dreta, la zona més fosca que hi havia. Travessant la ronda de Piu, que podia intuir per la forma de certs edificis, començava el barri baix. Aquella zona era la més pobra de Sairana; el dia mai arribava en aquells indrets, ni vehicles, ni arbitres, ni res; Alguns l'anomenaven “el traster”: allà s'acumulaven tot allò que Sairana volia oblidar. Tancats per la llum, es deia que qui vivia allà mai en sortia. Alguns afegien que les autoritats arbitrals fins i tot ruixaven la zona amb gas de Mafi, un compost derivat dels desaprofitaments de la Valkiria, altament addictiu. Un cop acostumat al gas, era necessari per sobreviure una dosi cada dues hores. I a peu, el barri alt era a més de quatre hores del traster, de manera que aquells privilegiats de la llum podien estar tranquils que les seves pertinences estaven segures. Raó per la qual els vehicles tenien l'entrada vetada al barri baix. Com se n'alegrava, de pertànyer a la Franja. Almenys allà, la llum venia una vegada al dia, i sense tenir embolcalladors de nit a les cases, es podia fer una vida més o menys normal.<br /></span></p><p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"> <meta equiv="CONTENT-TYPE" content="text/html; charset=utf-8"><title></title><meta name="GENERATOR" content="OpenOffice.org 2.3 (Linux)"> <style type="text/css"> <!-- @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } --> </style> </p><p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;"><br /></span></p><p style="margin-bottom: 0cm;" align="justify"><span style="font-size:100%;">Finalment, decidí tornar cap a casa seva. Algú, però, havia previst per ella quelcom diferent aquella nit.</span></p> <p></p>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-75345044452417712172007-12-04T16:35:00.000-08:002007-12-04T16:46:58.391-08:00La balada de Leithian<div style="text-align: center;"><span style="font-style: italic;">Entonó un canto de hechicería, de ocultaciones</span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">y revelaciones, de falsedades y traiciones.</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">Allí Felagund respondió de pronto con un canto</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">de obstinada firmeza, de guerra contra el poder</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">y resistencia de secretos guardados,</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">de una fuerza de torre, de confianza, de libertad</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">de huida; de formas cambiantes y móviles,</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">de emboscadas fallidas, trampas destruidas,</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">de prisiones abiertas y de cadenas rotas.</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"></span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">Los cantos se adelantaban y retorcían,</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">flaqueando, zozobrando, y cuanto más crecía</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">la fuerza de ese canto, más Felagund luchaba,</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">y puso en sus palabras el poder y la magia</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">que había traído de Elvenesse.</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"></span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">Suavemente en la sombra oyeron a los pájaros</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">que a lo lejos cantaban en Nagrothrond,</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">y el suspiro del mar mucho más lejos,</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">más allá del mundo del oeste, en la arena,</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">en la arena de perlas del país de los Elfos.</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"></span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">Se espesó entonces la sombra; creció la noche</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">en Valinor, manaba la sangre roja</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">junto al mar, donde los Noldor mataron</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">a los jinetes de la espuma, donde robaron</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">las naves blancas de selamen blanco</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">de los puertos claros de lámparas. El viento</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">se lamenta, el lobo aúlla. Los cuervos vuelan.</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">El hielo murmura en las bocas del Mar.</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">Los cautivos lloran tristes en Angband.</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">Retumba el trueno, los fuegos arden...</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">Y Finrod cae a los pies del trono</span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"></span></span></div><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"><br /></span></span><div style="text-align: right;"><span style="font-style: italic;">Fragment de El Silmarillion<span style="font-style: italic;"></span></span><br /><span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"></span></span></div>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-75273906978693484342007-12-02T15:17:00.000-08:002008-11-13T09:53:12.878-08:00Helena<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: webdings;"></span> -Les aplicacions de la Nanotecnologia, -explicà -han tingut i tenen un gran pes dins de la nostra vida quotidiana. El desenvolupament d'aquesta ciència, descoberta ara ja fa cent vint anys, ha estat clau per a la nostra supervivència com a cultura. Les condicions climàtiques adverses que ha patit Sairana des d'aleshores han estat, com sabran, un dels grans perills, alhora que preocupacions, de la nostra civilització i, gràcies a Sostre, (i a la Nanotecnologia) han estat satisfactòriament resoltes.<span style="font-family: webdings;"></span>
<br />
<br /> Helena assistia, com cada dia, a les classes de la Universitat Homer i Gràcia, a la qual hi estudiava Ciències Tecnològiques Avançades; això és, qualsevol cosa que dugués la signatura de la tecnologia i fos aplicable al món modern. A Helena li agradaven les classes; de fet, se les prenia amb molta il·lusió, ànsia més aviat, de coneixements. La saviesa no ocupava lloc, era cert, però sí molt de temps. Portava sis anys aprenent diverses tècniques, i encara li'n quedaven sis més.
<br />
<br /> No ens enganyem, tot allò era una tapadora. Sí que s'hi motivava, però no pas per, el dia de demà, poder tenir un bon càrrec de responsabilitat en una empresa gran, sinó més aviat per aplicar els seus coneixements adquirits cap a àrees menys... legals. Això, i espiar el Doctor Honorable per la Universitat Homer i Gràcia senyor Seneu Vallespir, una persona tant respectada en la comunitat científico-tècnica com en la docent. I mentre l'escoltava, Helena pensava que era un dels millors professors que havia tingut fins ara; aquest sentiment era compartit per molts, en aquella aula.
<br />
<br /> I en la seva croada en aquella universitat no hi estava sola. Sabia que hi havia, al menys, cinc persones més escoltant en aquella classe les lliçons magistrals del bon professor, però no sabia exactament qui eren. Tot això li havien dit per seguretat, perquè sempre és millor no cridar l'atenció, que sempre hi ha ombres vigilant, i un llarg etcètera d'idees que en d'altres situacions li haurien semblat absurdes, amb el plantejament inicial que tenia aquella missió. L'objecte de la tasca era només assistir a les classes, fer vida normal i reportar qualsevol comportament estrany del professor. D'ell, i de sis professors més que la federació havia convenientment assenyalat. Li semblava a vegades estrany, quan hi pensava: per a què podrien voler espiar uns professors que donen classe en una universitat pública, com si fos quelcom d'estrany donar classes el millor que es podia. I el fet és que, fins ara, no havia reportat de cap esdeveniment estrany, en els seus sis anys d'assistència diària a classe. Confiava en què no se li hagués passat cap fet important, i de vegades es plantejava si realment estaria fent bé la seva feina. “Potser” es deia, “els altres ja hauran trobat un munt de coses dels professors, mentre que jo tan sols em dedico a atendre la matèria. Si no trobo coses importants a transmetre, potser la federació em deixarà de pagar les classes...”. I s'havia decidit, talment, de trobar defectes a tots els professors, de reportar fins a la mínima ximpleria que se li acudís, tot per tal de seguir podent anar a classe; però la seva ment, massa bondadosa, no hauria permès tal injustícia amb coneixement de causa, de manera que mai reportà res de res. I sis anys després es veia anant a classe encara, amb el ròssec al banc llest cada semestre per pagar la matrícula del següent. No havia fet preguntes i, és clar, tampoc n'hi havien fet a ella.
<br />
<br /> -Els nanorobots biomèdics autoimpulsats, coneguts per tothom amb el nom de “Nanomàquines” en són l'aplicació més evident -el professor s'esmerçava a fer dibuixos de la forma de la màquina, indicant-ne les mides al més fidedignes possible de la realitat. -Entre els avantatges d'aquestes màquines, de la mida de dos-cents àtoms apilats, hi ha la propietat d'accelerar el procés de recuperació dels teixits al triple de la seva velocitat convencional; degudament formatats i programats, poden resoldre qualsevol focus d'infecció en qüestió de segons. Dins d'un cos humà jove, doncs, no calen píndoles, ni tractaments, ni tan sols intervencions quirúrgiques per evitar cap tipus de malaltia. Els programadors han passat a ser els màxims responsables de la nostra salut. Qualsevol virus o afecció és tractada amb èxit pocs dies després de ser descobert, de manera que tan sols ens hem de preocupar de reestructurar el nostre software corporal un cop cada sis mesos. I fins i tot així, les nanomàquines tenen un cert grau d'autosuficiència, de tal manera que rebutjaran qualsevol millora en el programari que indueixi a curt o llarg termini una afecció encara més greu. Aquesta és l'eina que ens ofereix la tècnica per vacunar-nos contra les agressions exteriors, i senyors i senyores, l'hem de saber aprofitar.
<br />
<br /> “De manera que aquesta part del curs la orientarem a explicar degudament com s'implementen a la pràctica aquests microorganismes sintètics, des de la seva confecció a fàbrica, passant pel procés de plantació (terme que, com sabran, es refereix a la introducció de les nanomàquines dins de l'organisme i les reaccions adverses que aquest produeix durant els primers mesos de convivència, efecte que també es denomina “mort global dels anticossos”), el com atacar i resoldre aquest problema en el setanta per cent dels casos; el desenvolupament dels nanorobots dins de la sang (incloent...) -cada cosa que explicava l'anava apuntant la pissarra electrònica, de manera que confeccionava uns apunts perfectes (disponibles en versió ampliada i en forma de resum a la papereria de la universitat) sense que hagués de tocar ni un sol guix en les vora tres hores que durava la lliçó.<meta equiv="CONTENT-TYPE" content="text/html; charset=utf-8"><title></title><meta name="GENERATOR" content="OpenOffice.org 2.3 (Linux)"> </div><style type="text/css"> <!-- @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } --></style>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-82804492461221312372007-12-02T14:49:00.001-08:002007-12-03T02:44:12.908-08:00Crònica d'un dia nouEl sol va començar a despuntar, per intentar veure les ombres; sempre se li escapen. Un dia intentà girar en contradirecció per veure si les atrapava.<br />Encara no se'n feia a la idea, però el fet és que l'havien deixat sol, envoltat de boles de billar. I ni les ombres podia ja abastar.<br /><br />Una vegada, la lluna s'hi atançà per fer-li una mica dentetes; li explicà la nit, i les estrelles, i la ella plena; qui se la mirava i amb quins ulls plorosos ho feia.<br />Després li explicà Saturn la tristesa de les coses, així com des de lluny, de manera que pogué percebre, a través d'una anellada visió , com eren les coses boniques del planeta.<br /><br />Però sempre es quedà amb la intenció de trencar més enllà dels níguls, perquè aquests mai li havien dit res, del que hi havia més enllà. De les gotes de frescor que se'n desprenien, mai en sentí parar.<br />Era pos del tot inplena la vida de s'estrellapolarmagica-solitària: mai veuria el que els demés tenien cert avorriment ja de copçar.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-85973491659129535212007-12-02T14:19:00.000-08:002007-12-02T14:49:01.887-08:00Xup Xup i brum!Simulem que tenim el dia lliure, com si de vacances es tractés<br />anunciem que arribarem a la tarda, tot just havent dinat<br />i ens farem a la carretera; si hi cabem, dins el maleter.<br /><br />Tinguem la festa en pau, i si ens manca de res, parem a fer un entrepà<br />que ja hi som, que mai arribarem, que hem arribat des que hem arrancat:<br />el viatge és el temps, i això ja ho sabem.<br />L'experiència és compartir-lo, i d'això tractarem la nostra tesi,<br />perquè hi haurà un epíleg, abans d'acabar,<br />i quan aquest arribi, en direm començament.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-85237135059325070762007-11-30T01:57:00.001-08:002007-11-30T01:59:13.330-08:00El popEl pop<br />calça espardenyes<br />es repentina les grenyes<br />i se'n va a triomfar!<br /><br />El pop<br />planta un arbre<br />el posa al marbre<br />i munta la cabra!GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-84891602570967400532007-11-18T15:02:00.000-08:002007-11-18T15:07:55.318-08:00Exili!En enfrontar-se a un full en blanc les coses poden ser desastroses, però també i de vegades sorgeix una espurna; suficient com per enlluernar una habitació buida, per saber on són les nues parets. És això el que em passa ara, és així com em sento i, en no tenir cap font d'inspiració fora de la meva vida, escric.<br />Escric per respirar, d'això no en tinc cap dubte. Escric perquè m'estic ofegant de la meva pròpia merda, i això és bastant clar. La frontera entre el soroll del mai i la cua de la sargantana s'ha trencat i, doncs, què queda? una mandonguilla de sabros d'allò més espessa.<br />Però ja no pretenc més que l'anonimat. Si algú llegeix aquestes paraules i entén el meu idioma, fes-m'ho saber, perquè em sento una mica sol. No és només que ella hagi marxat, que sí, sinó que m'he agobiat tant que ja darrera ruta d'escapament del tren que em porta enllà és aquesta; escriuré fins que se me'n vagi la veu dels dits. Escriuré fins que en tingui prou, d'això en podeu estar segurs. I no em sentiré pas tant sol.<br />Espero que em perdoneu per acabar tan aviat.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-49937595808169336402007-11-18T12:38:00.001-08:002008-11-13T09:53:36.519-08:00L'alcaldeL'alcalde estava assegut a la butaca del seu despatx, com des de feia pràcticament un any i mig -el temps que feia que havia guanyat el càrrec en aquella lluita del pou anomenada eufemísticament eleccions- amb el cap enlaire, recolzat a la cantonada del respatller de la butaca. Alguna cosa el preocupava. Es notava que estava malament per alguna raó.<br /> La Irina ho havia notat des de feia ja tres dies. De fet, l'alcalde no havia sortit de l'edifici en tot aquell temps. Cert, en èpoques de molta feina ja ho havia fet algun altre cop, sí; però aleshores les coses ja estaven més o menys calmades; és clar que això era Sairana, i aquí les coses mai estaven calmades del tot, però certament l'actual era un ull dins de l'huracà habitual d'anades i vingudes de gent, gent important com constructors, dirigents de cadenes de televisió i personatges distingits de la societat. <br /> Es coneixia molta gent, treballant de secretària de l'alcalde. La feina estava ben pagada, i s'hi treballava relativament a gust. És clar que també requeria fer coses, coses que no posava el contracte i que tampoc havia après de l'escola, la universitat o dels seus pares. I certes d'aquestes coses, és clar, entraven en contradicció amb el fet de tenir parella estable, o com a mínim el seu coneixement per part de l'esmentada parella. És per això que mai en parlava, d'aquestes coses amb la seva parella, l'Èric. Millor explicat, es podria dir que no en parlava mai amb ningú, d'aquelles coses.<br /> La Irina duia una brusa una mica escotada, de color blau, amb una faldilla fins als genolls. El seu cap mai li havia dit res sobre el seu vestuari; suposava que l'hi estava bé. De fet el que suposava era que pel que l'havia contractada era pels seus serveis com a secretària, i com a concubina. Però de vegades la seva feina atansava cotes insospitades: un dia es va quedar al despatx de l'alcalde durant quasi tota la nit, però no donant-li plaer, com ja es preveia habitual, sinó escoltant els plors d'un vell ensopit pensant en la seva dona i els seus fills. Pel que deia, estava passant per un mal moment amb la seva dona. Ella se'n follava un altre; un que pel que havia sentit tenia poc més de quinze anys. “Quinze anys!” repetia una i una altra vegada, com si això importés el més mínim. Acabant el seu discurs, havent deixat verda una i una altra vegada la seva muller, arrancava les calcetes d'Irina i, sense avisar, l'hi endinsava tota la seva virilitat. “No gaire, de fet”, deia Irina quan, mig entre rialles, ho comentava al dia següent amb les companyes de feina, “però quan t'hi acostumes fins i tot et sembla simpàtica”.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-86140674013630006572007-09-13T16:47:00.003-07:002007-09-13T16:47:46.302-07:00Mirada introspectiva a l'univers fosc d'un petit ésser humà<a href="http://noiseofnever.blogspot.com">the noise of never</a>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-6074841320287329202007-09-06T16:33:00.001-07:002007-09-06T16:33:44.175-07:00Del no res, tan sols música acompanyantSonava una tènue música estranya, barreja de veu i de impuls metàl·lic. Ja no em sento tan sol, tan inútil. M'ha sorprès adonar-me com acompanya la música. I mentre estic aquí, pensant si escriure o si marxar a dormir, se m'acuden paraules a peu, a peu de nit.<br />De quan estava entre tenda i mosquit, entre rànger i dormir; sensacions, no pas fets. I sento que vull escriure, sí. Així que sorgirà un altre text.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-90094130126178901432007-09-06T16:32:00.001-07:002008-11-13T09:53:52.412-08:00Visita prematura (segona part)<div style="text-align: justify;">En aquella foscor, poques llums hi brillaven: al subsòl de Sairana, on, teòricament, ningú hi havia ficat la pota.<br />Ningú de la superfície, és clar.<br />I Maties engreixant, com sempre, la seva màquina preferida, la X12254AZN model C. A ell li agradava anomenar-la "Laura".<br />Dir que l'engreixava era poc exacte. Maties solia<span style="font-style: italic;"> abraçar-la</span> d'oli, estimar-la. Li agradava la seva companyia, el tacte fred del seu aliatge de titani. Els seus titil·lants leds verds i vermells, que sempre veia que somreien. El vapor que sorgia per una de les seves obertures. La seva manera de ser, vaja.<br /><br />Maties havia dissenyat aquella preciositat. Era molt més que una màquina, com totes aquelles altres; tenia molt més que una funció: era la peça clau de tot plegat. I se l'estimava; no com una màquina, no com el treball incansable d'anys en el mateix projecte; era quelcom més profund. N'estava enamorat. És per això, que sempre que l'arbitratge de Sairana requeria la seva actuació se li posaven els pèls de punta. Pensava, "i si no torna?", "i si algú l'ataca"? Havia dissenyat específicament un sistema precís de defensa personal amb el qual podria resistir tota mena d'agressions; però mai se sabia del cert què podia esperar de cada missió.<br />I per això és que li recorria una esgarrifança cada vegada que l'escotilla 12-E del sector F, la que tenia damunt del cap, s'obria per deixar pas a una figura fosca, il·luminada tan sols per el tènue resplendor d'un cigar, que deixava entreveure la brillantor d'aquell ull, l'únic no biònic de què disposava el senyor director-comissari general Tarc.<br />"Toc, toc, toc" les escales cruixien en sentir el pes d'aquelles botes, esmolades de tan pesades que eren, quan la figura baixà amb l'escotilla oberta. Cap raig de llum sorgia d'allà dalt: damunt d'aquella sala n'hi havia una altra, que conduïa a un laberint el camí de sortida del qual molt pocs coneixien.<br /><br />Maties era mutant. Més aviat, havia estat mutat específicament per la seva tasca. Dels seus avantbraços sorgien tota mena d'eines útils: tallants, trepants, tornavisos, claus de tot tipus, soldadors, elèctrodes, etc. El seu cervell havia estat manipulat, i ara duia implants neuronals mitjançant els quals podia percebre el que l'envoltava no tan sols en una visió estrictament humana, sinó també matemàtica. Electrònica. Per ell, significava només canviar "el xip". Tenia, no obstant, un problema ocular secular de les operacions patides durant la seva infantesa pel qual havia de dur uns oculars especials als ulls, que li recobrien tota la conca. Algú de la superfície podria haver pensat que duia ulleres d'aigua; res més allunyat de la realitat: no havia vist <span style="font-style: italic;">mai</span> l'aigua.<br /><br />L'olor de cigar impregnà la petita sala-taller on solia cuidar-arreglar la seva estimada Laura. El senyor Tarc ja era allà. En realitat, esperava la seva visita, havia rebut una carta segellada notificant la seva arribada en breu. Necessitaven fer ús de l'aparell rastrejador-caçador X12254AZN model C (un nom que, per cert, Maties odiava sentir o llegir; per ell es deia Laura, i Laura era el seu nom); arribarien en breu. I allà hi eren, el cap de tots els àrbitres a la ciutat; el cap de l'ordre. Una persona, per cert, inquietant.<br />El comissari Tarc era molt gros. Media més de dos metres, i tenia una amplada de seixanta molts centímetres d'espatlla: tot un monstre.<br /><br />-Què, Molly, com ho tenim això? -començà l'home mentre exhalava un núvol de fum, tan espès que era fins i tot visible en aquella penombra.<br />-Ma ma, Maties senyor comissari. Bé... ara estava prenent una revisió a Lau.. la màquina<br />-Sí, sí, el que tu diguis. És que, saps? m'hauràs de perdonar, Molly, amb aquesta foscor, aquesta barba que duus i la pudor que fas, no sé si ets un home o una puta del barri baix. A més, si fa no fa teniu la mateixa veu... però a mi no m'enganyeu la classe de gent com tu. No pagaria perquè em remenessis l'entrecuix ni que fos la darrera cosa que em quedés a la vida. Però, ah! El meu monocle diu que tens quelcom per mi, Molly. Altre cop la ferralla aquesta, eh? ara no recordo per a què necessitem aquest munt de cargols mal fotuts -assenyalà la porta gran del taller, a vint metres. -Treu-me-la, i deixem estar de parides.<br />Maties sabia que allò suposava separar-se de la seva estimada durant bastant temps. Odiava aquella sensació, de no poder-hi fer res, i sentia com si ella li recriminés que no estiguessin junts. Finalment, amb el cap cot, polsà el botó d'obertura de la porta principal, i aquesta emeté un soroll sec, com desprenent-se de la ronya que havia actuat com a aglutinant durant tot aquest temps que no havia estat usada. "Sis meravellosos mesos", pensà tristament.<br />Quan la porta era oberta de bat a bat, copsà que el director-comissari l'estava mirant fixament. Llevà la vista i observà que tenia una mà, el palmell de la qual mirava al sostre. Òbviament estava demanant quelcom.<br />-La clau, Molly. Ja hem passat pel pitjor.<br />A contracor, es ficà la mà en una d'aquelles butxaques del vestit blau a tirants que duia sempre, i hi trobà el xip. L'agarrà i li donà, no sense un enorme sentiment de culpabilitat en la seva ment.<br />El comissari agafà amb aquelles enormes mans allò que semblava un gra d'arròs, en comparació, i s'obrí de l'avantbraç la ranura estàndard d'entrada, per una targeta IZ com aquella. Així que ho féu, tancà els ulls durant el que potser foren dos segons; els tornà a llevar, i observant amb la mirada perduda, la gran màquina Laura llevà, una a una, les seves 8 potes, i s'alçà esplendorosa abastant de punta a punta d'aquell taller. Una a una, les potes es mogueren fins travessar totalment la porta, on la foscor completa atrapà aquell enorme artròpode sintètic en direcció inequívoca cap a la superfície.<br /><br />Finalment, quan ja ni se sentia la remor llunyana de les potes de Laura, Tarc tornà a fixar-se en aquell insecte, aquell tros de carn mutada que vivia al subsòl i des d'on era millor que no sortís mai. Es ficà la mà a una de les seves butxaques i en tragué una pedreta daurada, de forma irregular. Li llençà mentre emprenia altre cop l'ascens amb l'escala metàl·lica.<br />- Per les molèsties -deia, en referència a la pedreta d'or que li havia atorgat-. Arreveure, Molly. Ja en tornaràs a saber, del cos d'àrbitres. Potser d'aquí un any, amb sort. Espero que sigui més. Aquí fa massa pudor per un àrbitre. I llençà la burilla del que quedava del cigar amb què havia vingut; tot seguit, estirà l'escala metàl·lica per la qual havia pujat, evitant que maties pogués accedir al pis superior. Tornava a estar sol.<br />No, sol no. Tenia ara, remordiments. Li havien pres a Laura i no havia pogut fer res per aturar-los. Pitjor encara: havia cobrat per fer-ho.</div>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8054659844364863548.post-37146860877190458102007-09-06T14:42:00.000-07:002008-12-08T21:12:19.671-08:0009.28.2007 : EAWars begins<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcQP-bGb-AhL3VhJh1rU33mglKZS4aXPHQUt6nIBPGyA4GiIsXzBTYlc20LJ4qb3wSUjHhrVFCcuCPM9YehgDJHsAiXbJJlHzyku5ZP6_7y1P3FnpaL0ftTpltFL8pamAEY6_Khb1UErY/s1600-h/logoEAW2.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcQP-bGb-AhL3VhJh1rU33mglKZS4aXPHQUt6nIBPGyA4GiIsXzBTYlc20LJ4qb3wSUjHhrVFCcuCPM9YehgDJHsAiXbJJlHzyku5ZP6_7y1P3FnpaL0ftTpltFL8pamAEY6_Khb1UErY/s320/logoEAW2.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5107210646148005698" border="0" /></a><br />Per fi, posem el tret de sortida al que espero valgui les hores que hi hem posat. Estic molt content del treball fet, espero que el joc funcioni bé. Encara falta pulir (potser) un parell de coses, però el cert és que ara com ara es pot jugar. I ha estat el treball de molt de temps. Ara espero poder seguir actualitzant-lo i millorant-lo per fer-ne un joc competitiu i divertit.<br /><a href="http://eawars.blogspot.com">El Altillo Wars</a> arriba!GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com1