dijous, 13 de setembre del 2007
dijous, 6 de setembre del 2007
Del no res, tan sols música acompanyant
Sonava una tènue música estranya, barreja de veu i de impuls metàl·lic. Ja no em sento tan sol, tan inútil. M'ha sorprès adonar-me com acompanya la música. I mentre estic aquí, pensant si escriure o si marxar a dormir, se m'acuden paraules a peu, a peu de nit.
De quan estava entre tenda i mosquit, entre rànger i dormir; sensacions, no pas fets. I sento que vull escriure, sí. Així que sorgirà un altre text.
Visita prematura (segona part)
En aquella foscor, poques llums hi brillaven: al subsòl de Sairana, on, teòricament, ningú hi havia ficat la pota.
Ningú de la superfície, és clar.
I Maties engreixant, com sempre, la seva màquina preferida, la X12254AZN model C. A ell li agradava anomenar-la "Laura".
Dir que l'engreixava era poc exacte. Maties solia abraçar-la d'oli, estimar-la. Li agradava la seva companyia, el tacte fred del seu aliatge de titani. Els seus titil·lants leds verds i vermells, que sempre veia que somreien. El vapor que sorgia per una de les seves obertures. La seva manera de ser, vaja.
Maties havia dissenyat aquella preciositat. Era molt més que una màquina, com totes aquelles altres; tenia molt més que una funció: era la peça clau de tot plegat. I se l'estimava; no com una màquina, no com el treball incansable d'anys en el mateix projecte; era quelcom més profund. N'estava enamorat. És per això, que sempre que l'arbitratge de Sairana requeria la seva actuació se li posaven els pèls de punta. Pensava, "i si no torna?", "i si algú l'ataca"? Havia dissenyat específicament un sistema precís de defensa personal amb el qual podria resistir tota mena d'agressions; però mai se sabia del cert què podia esperar de cada missió.
I per això és que li recorria una esgarrifança cada vegada que l'escotilla 12-E del sector F, la que tenia damunt del cap, s'obria per deixar pas a una figura fosca, il·luminada tan sols per el tènue resplendor d'un cigar, que deixava entreveure la brillantor d'aquell ull, l'únic no biònic de què disposava el senyor director-comissari general Tarc.
"Toc, toc, toc" les escales cruixien en sentir el pes d'aquelles botes, esmolades de tan pesades que eren, quan la figura baixà amb l'escotilla oberta. Cap raig de llum sorgia d'allà dalt: damunt d'aquella sala n'hi havia una altra, que conduïa a un laberint el camí de sortida del qual molt pocs coneixien.
Maties era mutant. Més aviat, havia estat mutat específicament per la seva tasca. Dels seus avantbraços sorgien tota mena d'eines útils: tallants, trepants, tornavisos, claus de tot tipus, soldadors, elèctrodes, etc. El seu cervell havia estat manipulat, i ara duia implants neuronals mitjançant els quals podia percebre el que l'envoltava no tan sols en una visió estrictament humana, sinó també matemàtica. Electrònica. Per ell, significava només canviar "el xip". Tenia, no obstant, un problema ocular secular de les operacions patides durant la seva infantesa pel qual havia de dur uns oculars especials als ulls, que li recobrien tota la conca. Algú de la superfície podria haver pensat que duia ulleres d'aigua; res més allunyat de la realitat: no havia vist mai l'aigua.
L'olor de cigar impregnà la petita sala-taller on solia cuidar-arreglar la seva estimada Laura. El senyor Tarc ja era allà. En realitat, esperava la seva visita, havia rebut una carta segellada notificant la seva arribada en breu. Necessitaven fer ús de l'aparell rastrejador-caçador X12254AZN model C (un nom que, per cert, Maties odiava sentir o llegir; per ell es deia Laura, i Laura era el seu nom); arribarien en breu. I allà hi eren, el cap de tots els àrbitres a la ciutat; el cap de l'ordre. Una persona, per cert, inquietant.
El comissari Tarc era molt gros. Media més de dos metres, i tenia una amplada de seixanta molts centímetres d'espatlla: tot un monstre.
-Què, Molly, com ho tenim això? -començà l'home mentre exhalava un núvol de fum, tan espès que era fins i tot visible en aquella penombra.
-Ma ma, Maties senyor comissari. Bé... ara estava prenent una revisió a Lau.. la màquina
-Sí, sí, el que tu diguis. És que, saps? m'hauràs de perdonar, Molly, amb aquesta foscor, aquesta barba que duus i la pudor que fas, no sé si ets un home o una puta del barri baix. A més, si fa no fa teniu la mateixa veu... però a mi no m'enganyeu la classe de gent com tu. No pagaria perquè em remenessis l'entrecuix ni que fos la darrera cosa que em quedés a la vida. Però, ah! El meu monocle diu que tens quelcom per mi, Molly. Altre cop la ferralla aquesta, eh? ara no recordo per a què necessitem aquest munt de cargols mal fotuts -assenyalà la porta gran del taller, a vint metres. -Treu-me-la, i deixem estar de parides.
Maties sabia que allò suposava separar-se de la seva estimada durant bastant temps. Odiava aquella sensació, de no poder-hi fer res, i sentia com si ella li recriminés que no estiguessin junts. Finalment, amb el cap cot, polsà el botó d'obertura de la porta principal, i aquesta emeté un soroll sec, com desprenent-se de la ronya que havia actuat com a aglutinant durant tot aquest temps que no havia estat usada. "Sis meravellosos mesos", pensà tristament.
Quan la porta era oberta de bat a bat, copsà que el director-comissari l'estava mirant fixament. Llevà la vista i observà que tenia una mà, el palmell de la qual mirava al sostre. Òbviament estava demanant quelcom.
-La clau, Molly. Ja hem passat pel pitjor.
A contracor, es ficà la mà en una d'aquelles butxaques del vestit blau a tirants que duia sempre, i hi trobà el xip. L'agarrà i li donà, no sense un enorme sentiment de culpabilitat en la seva ment.
El comissari agafà amb aquelles enormes mans allò que semblava un gra d'arròs, en comparació, i s'obrí de l'avantbraç la ranura estàndard d'entrada, per una targeta IZ com aquella. Així que ho féu, tancà els ulls durant el que potser foren dos segons; els tornà a llevar, i observant amb la mirada perduda, la gran màquina Laura llevà, una a una, les seves 8 potes, i s'alçà esplendorosa abastant de punta a punta d'aquell taller. Una a una, les potes es mogueren fins travessar totalment la porta, on la foscor completa atrapà aquell enorme artròpode sintètic en direcció inequívoca cap a la superfície.
Finalment, quan ja ni se sentia la remor llunyana de les potes de Laura, Tarc tornà a fixar-se en aquell insecte, aquell tros de carn mutada que vivia al subsòl i des d'on era millor que no sortís mai. Es ficà la mà a una de les seves butxaques i en tragué una pedreta daurada, de forma irregular. Li llençà mentre emprenia altre cop l'ascens amb l'escala metàl·lica.
- Per les molèsties -deia, en referència a la pedreta d'or que li havia atorgat-. Arreveure, Molly. Ja en tornaràs a saber, del cos d'àrbitres. Potser d'aquí un any, amb sort. Espero que sigui més. Aquí fa massa pudor per un àrbitre. I llençà la burilla del que quedava del cigar amb què havia vingut; tot seguit, estirà l'escala metàl·lica per la qual havia pujat, evitant que maties pogués accedir al pis superior. Tornava a estar sol.
No, sol no. Tenia ara, remordiments. Li havien pres a Laura i no havia pogut fer res per aturar-los. Pitjor encara: havia cobrat per fer-ho.
Ningú de la superfície, és clar.
I Maties engreixant, com sempre, la seva màquina preferida, la X12254AZN model C. A ell li agradava anomenar-la "Laura".
Dir que l'engreixava era poc exacte. Maties solia abraçar-la d'oli, estimar-la. Li agradava la seva companyia, el tacte fred del seu aliatge de titani. Els seus titil·lants leds verds i vermells, que sempre veia que somreien. El vapor que sorgia per una de les seves obertures. La seva manera de ser, vaja.
Maties havia dissenyat aquella preciositat. Era molt més que una màquina, com totes aquelles altres; tenia molt més que una funció: era la peça clau de tot plegat. I se l'estimava; no com una màquina, no com el treball incansable d'anys en el mateix projecte; era quelcom més profund. N'estava enamorat. És per això, que sempre que l'arbitratge de Sairana requeria la seva actuació se li posaven els pèls de punta. Pensava, "i si no torna?", "i si algú l'ataca"? Havia dissenyat específicament un sistema precís de defensa personal amb el qual podria resistir tota mena d'agressions; però mai se sabia del cert què podia esperar de cada missió.
I per això és que li recorria una esgarrifança cada vegada que l'escotilla 12-E del sector F, la que tenia damunt del cap, s'obria per deixar pas a una figura fosca, il·luminada tan sols per el tènue resplendor d'un cigar, que deixava entreveure la brillantor d'aquell ull, l'únic no biònic de què disposava el senyor director-comissari general Tarc.
"Toc, toc, toc" les escales cruixien en sentir el pes d'aquelles botes, esmolades de tan pesades que eren, quan la figura baixà amb l'escotilla oberta. Cap raig de llum sorgia d'allà dalt: damunt d'aquella sala n'hi havia una altra, que conduïa a un laberint el camí de sortida del qual molt pocs coneixien.
Maties era mutant. Més aviat, havia estat mutat específicament per la seva tasca. Dels seus avantbraços sorgien tota mena d'eines útils: tallants, trepants, tornavisos, claus de tot tipus, soldadors, elèctrodes, etc. El seu cervell havia estat manipulat, i ara duia implants neuronals mitjançant els quals podia percebre el que l'envoltava no tan sols en una visió estrictament humana, sinó també matemàtica. Electrònica. Per ell, significava només canviar "el xip". Tenia, no obstant, un problema ocular secular de les operacions patides durant la seva infantesa pel qual havia de dur uns oculars especials als ulls, que li recobrien tota la conca. Algú de la superfície podria haver pensat que duia ulleres d'aigua; res més allunyat de la realitat: no havia vist mai l'aigua.
L'olor de cigar impregnà la petita sala-taller on solia cuidar-arreglar la seva estimada Laura. El senyor Tarc ja era allà. En realitat, esperava la seva visita, havia rebut una carta segellada notificant la seva arribada en breu. Necessitaven fer ús de l'aparell rastrejador-caçador X12254AZN model C (un nom que, per cert, Maties odiava sentir o llegir; per ell es deia Laura, i Laura era el seu nom); arribarien en breu. I allà hi eren, el cap de tots els àrbitres a la ciutat; el cap de l'ordre. Una persona, per cert, inquietant.
El comissari Tarc era molt gros. Media més de dos metres, i tenia una amplada de seixanta molts centímetres d'espatlla: tot un monstre.
-Què, Molly, com ho tenim això? -començà l'home mentre exhalava un núvol de fum, tan espès que era fins i tot visible en aquella penombra.
-Ma ma, Maties senyor comissari. Bé... ara estava prenent una revisió a Lau.. la màquina
-Sí, sí, el que tu diguis. És que, saps? m'hauràs de perdonar, Molly, amb aquesta foscor, aquesta barba que duus i la pudor que fas, no sé si ets un home o una puta del barri baix. A més, si fa no fa teniu la mateixa veu... però a mi no m'enganyeu la classe de gent com tu. No pagaria perquè em remenessis l'entrecuix ni que fos la darrera cosa que em quedés a la vida. Però, ah! El meu monocle diu que tens quelcom per mi, Molly. Altre cop la ferralla aquesta, eh? ara no recordo per a què necessitem aquest munt de cargols mal fotuts -assenyalà la porta gran del taller, a vint metres. -Treu-me-la, i deixem estar de parides.
Maties sabia que allò suposava separar-se de la seva estimada durant bastant temps. Odiava aquella sensació, de no poder-hi fer res, i sentia com si ella li recriminés que no estiguessin junts. Finalment, amb el cap cot, polsà el botó d'obertura de la porta principal, i aquesta emeté un soroll sec, com desprenent-se de la ronya que havia actuat com a aglutinant durant tot aquest temps que no havia estat usada. "Sis meravellosos mesos", pensà tristament.
Quan la porta era oberta de bat a bat, copsà que el director-comissari l'estava mirant fixament. Llevà la vista i observà que tenia una mà, el palmell de la qual mirava al sostre. Òbviament estava demanant quelcom.
-La clau, Molly. Ja hem passat pel pitjor.
A contracor, es ficà la mà en una d'aquelles butxaques del vestit blau a tirants que duia sempre, i hi trobà el xip. L'agarrà i li donà, no sense un enorme sentiment de culpabilitat en la seva ment.
El comissari agafà amb aquelles enormes mans allò que semblava un gra d'arròs, en comparació, i s'obrí de l'avantbraç la ranura estàndard d'entrada, per una targeta IZ com aquella. Així que ho féu, tancà els ulls durant el que potser foren dos segons; els tornà a llevar, i observant amb la mirada perduda, la gran màquina Laura llevà, una a una, les seves 8 potes, i s'alçà esplendorosa abastant de punta a punta d'aquell taller. Una a una, les potes es mogueren fins travessar totalment la porta, on la foscor completa atrapà aquell enorme artròpode sintètic en direcció inequívoca cap a la superfície.
Finalment, quan ja ni se sentia la remor llunyana de les potes de Laura, Tarc tornà a fixar-se en aquell insecte, aquell tros de carn mutada que vivia al subsòl i des d'on era millor que no sortís mai. Es ficà la mà a una de les seves butxaques i en tragué una pedreta daurada, de forma irregular. Li llençà mentre emprenia altre cop l'ascens amb l'escala metàl·lica.
- Per les molèsties -deia, en referència a la pedreta d'or que li havia atorgat-. Arreveure, Molly. Ja en tornaràs a saber, del cos d'àrbitres. Potser d'aquí un any, amb sort. Espero que sigui més. Aquí fa massa pudor per un àrbitre. I llençà la burilla del que quedava del cigar amb què havia vingut; tot seguit, estirà l'escala metàl·lica per la qual havia pujat, evitant que maties pogués accedir al pis superior. Tornava a estar sol.
No, sol no. Tenia ara, remordiments. Li havien pres a Laura i no havia pogut fer res per aturar-los. Pitjor encara: havia cobrat per fer-ho.
09.28.2007 : EAWars begins
Per fi, posem el tret de sortida al que espero valgui les hores que hi hem posat. Estic molt content del treball fet, espero que el joc funcioni bé. Encara falta pulir (potser) un parell de coses, però el cert és que ara com ara es pot jugar. I ha estat el treball de molt de temps. Ara espero poder seguir actualitzant-lo i millorant-lo per fer-ne un joc competitiu i divertit.
El Altillo Wars arriba!
dimecres, 5 de setembre del 2007
Paraules a l'atzar amb ànim regeneratiu
He descuidat l'escriptura des de fa potser massa. Em corromp, potser, no escriure. És com si no alliberés toxines de dins meu, només que no són pas toxines físiques sinó mentals. Esgarrifances, podríem dir-ne. I, assegut a la cadira, sense moure gaire el cos, potser penso més del necessari.
No tot, sabeu, ha de tenir sentit. No tot ha de voler dir quelcom, però malgrat tot en busquem el perquè.
Potser hauria d'escriure sobre alguna cosa fosca, molt molt fosca. Alguna cosa que em turmentés. Potser és això el que anhelo, al que aspiro finalment. A espolsar-me d'una vegada; però el fet és que no somio, o no transmeto allò que somio.
La tercera part de la meva vida literària (la cua de la sargantana, després de les picades d'escorpí i els niguls de pluja i llamp) havia de servir per fer net, i no per embrutar. Però el reciclatge s'ha vist realment com a una necessitat, i no s'hi pot fer més. Per netejar s'ha d'embrutar, almenys la vaieta.
Qui sap qui sap...
diumenge, 2 de setembre del 2007
Visita prematura (Primera part)
Seguint amb el pla fixat, havia assaltat un total de vint-i-dues vivendes aquella tarda, aproximadament a raó de deu minuts per cadascuna.
La seva feina consistia en aixo: entrar, cop de puny, cop de peu, -si cal tret al braç- i, quan ja tothom estava presumiblement acollonit, agafar més o menys tot allò de valor que hi podia trobar a la casa i marxar corrent d'allà, en metro si era possible. Era l'única manera d'evadir amb certa seguretat les ombres; solien tardar uns dos minuts en rebre i processar tots els impulsos neuronals de la zona, més un altre minut per discernir de quin punt venia el crit. Si tenia sort, l'ombra més propera era a sis o set minuts del lloc on era; això no obstant, era la part més aleatòria de tot el càlcul, doncs tenint mala sort podia trobar-se amb una ombra a pocs centenars de metres a la rodona; això significaria concretament la mort, un dia o un altre. Suposant que aleshores el poguessin venir a trobar. Comptant que no tenia casa fixa, ni tampoc família, i s'havia desfet de la major part de la seva pell dactilar, era poc probable que aconseguissin a curt termini donar-lo caça.
Havia establert, a més, que la millor manera de deixar enrere qualsevol sospita que pogués haver era la d'assaltar de manera imprevisible les cases. Ara una al centre, ara als barris alts, ara més enllà dels grans turons del nord, ara dues més al centre, ara un al barri baix; la visita als barris baixos era sempre poc gratificant, donada la baixa recompensa que se'n desprenia. Però valia la pena, si volia conservar peces més importants: si, per exemple, sabien els àrbitres que només assaltava determinats barris, podrien tenir una idea més o menys clara de quin tipus de persona era. Si només assaltava verges, per exemple, sabrien que era un tipus de persona el paladar sexual del qual podria restringir-se a cireretes de pastís, per dir-ne d'alguna manera; si abastava un ampli ventall, no obstant, si prenia una mica d'aqui, un xic d'allà, sabrien els àrbitres ben poca cosa, excepte que era molt bo. I aquesta era l'única part que els arbitres sabrien del cert, del bo de'n Tim. I sovint raptava alguna noieta, a vegades maca i d'altres lletja, se la follava i la llençava; o algun noiet, tot i que aquests oferien resistència més feroç. No és que fos una qüestió de si li agradava o no tan repulsiu acte; simplement, era la seva feina. I, que em pengin si no era el millor que he vist... fins que s'hi ficà el director-comissari general. Aleshores les coses... es posaren un xic més peludes. Aquell home no perdia el temps amb investigacions.
La seva feina consistia en aixo: entrar, cop de puny, cop de peu, -si cal tret al braç- i, quan ja tothom estava presumiblement acollonit, agafar més o menys tot allò de valor que hi podia trobar a la casa i marxar corrent d'allà, en metro si era possible. Era l'única manera d'evadir amb certa seguretat les ombres; solien tardar uns dos minuts en rebre i processar tots els impulsos neuronals de la zona, més un altre minut per discernir de quin punt venia el crit. Si tenia sort, l'ombra més propera era a sis o set minuts del lloc on era; això no obstant, era la part més aleatòria de tot el càlcul, doncs tenint mala sort podia trobar-se amb una ombra a pocs centenars de metres a la rodona; això significaria concretament la mort, un dia o un altre. Suposant que aleshores el poguessin venir a trobar. Comptant que no tenia casa fixa, ni tampoc família, i s'havia desfet de la major part de la seva pell dactilar, era poc probable que aconseguissin a curt termini donar-lo caça.
Havia establert, a més, que la millor manera de deixar enrere qualsevol sospita que pogués haver era la d'assaltar de manera imprevisible les cases. Ara una al centre, ara als barris alts, ara més enllà dels grans turons del nord, ara dues més al centre, ara un al barri baix; la visita als barris baixos era sempre poc gratificant, donada la baixa recompensa que se'n desprenia. Però valia la pena, si volia conservar peces més importants: si, per exemple, sabien els àrbitres que només assaltava determinats barris, podrien tenir una idea més o menys clara de quin tipus de persona era. Si només assaltava verges, per exemple, sabrien que era un tipus de persona el paladar sexual del qual podria restringir-se a cireretes de pastís, per dir-ne d'alguna manera; si abastava un ampli ventall, no obstant, si prenia una mica d'aqui, un xic d'allà, sabrien els àrbitres ben poca cosa, excepte que era molt bo. I aquesta era l'única part que els arbitres sabrien del cert, del bo de'n Tim. I sovint raptava alguna noieta, a vegades maca i d'altres lletja, se la follava i la llençava; o algun noiet, tot i que aquests oferien resistència més feroç. No és que fos una qüestió de si li agradava o no tan repulsiu acte; simplement, era la seva feina. I, que em pengin si no era el millor que he vist... fins que s'hi ficà el director-comissari general. Aleshores les coses... es posaren un xic més peludes. Aquell home no perdia el temps amb investigacions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
