dijous, 25 de desembre del 2008

Trossos

Encara sortia fum d'aquell apartament en el que havia tingut lloc l'explosió més atronadora dels últims cinc o potser sis anys. Els veïns estaven molt neguitosos, tots d'ampeu darrera la cinta de color groc que els impedia el pas a les seves vivendes, conjuntament amb els àrbitres que fútilment llençaven frases a l'aire per tal de calmar els ànmis.
El so sec de la bóta del comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana va trencar el silenci que regnava en aquell divuitè pis;
"cloc. cloc"
Els musculosos braços d'aquell home immens atançaren un moble de fusta mig cremada que havia quedat enmig del pas i llençaren aquelles despulles a un cantó de l'habitació, que tot seguit s'esmicolaven en talls irregulars. Procedí de manera equivalentment amb tot allò que es trobava enmig seu; cadires, armaris, electrodomèstics que encara feien saltar guspires, i fins i tot algun membre humà. Finalment una tela mig rebregada -segurament l'havia posada algun dels seus incompetents companys de professió- cobria l'objecte que estava buscant.
Llevà la tela protectora amb sorprenent cura respecte el que havia fet amb els altres objectes, i s'ajupí per veure millor.
Un somriure es dibuixà al rostre del comissari-general.
"Molly, Molly... sempre has estat el meu preferit..." digué.
L'objecte de color negre com el carbó havia patit evidents maltractaments provocats per la gran explosió que havia tingut lloc a escassos metres del seu costat. Tarc ficà una mà dins d'una de les butxaques de la camisa i tragué un cigar; a l'altra aparegué un encenedor i se l'encengué pausadament.
Un últim moviment de mà féu aparèixer en escena un comandament a distància amb un botó predominant. El polsà una sola vegada, i l'objecte revelà la forma. Vuit potes es desentortolligaren en el que semblava quelcom massís, i amb sorprenent velocitat es falcaren en el sòl destrossat d'aquell apartament. El monstre s'alçà amb vida pròpia fins a l'alçada del cap del comissari-general -cigar a la boca exhalant constant fum-, i s'aturà completament davant seu. Semblaven talment desafiar-se amb la mirada, l'un a l'altre, cap d'ells sense moure's un mil·límetre i, finalment, el comissari-general somrigué una darrera vegada i alçà una mà, encara mirant la bèstia mecànica, i a la sala entraren tres operaris vestits de blanc que rodejaren l'encara immòbil robot, mentre Tarc es girava i sortia per la porta dient "Teniu una hora per posar-lo a punt. Estem a prop".