Dissabte (primera part)

Aquell dia el comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana estava realment molest. Havia quedat malament. Aquell explosiu capaç aparentment de ventilar-se una escola municipal i a tots els nens que eren arreu amb un espetec dels dits havia resultat ser tan sols una maleta de plàstic barata, plena de recipients amb aigua i colorant. Havia sigut ell qui havia fet desallotjar l'edifici. Ell qui havia donat la veu d'alarma. A ell li havien fet aquella jugada. I s'havia equivocat.
Pertot arreu del seu cap rondava la mateixa paraula: Tim, Tim, Tim. Ni que us expliqui cal el que tenia ganes de fer-li; només cal dir que la millor part del pastís se l'estava reservant en Tim a crits. En deu anys ningú havia gosat plantar-li cara, ningú era tan estúpid. Semblava que no podia ser, algú que no s'estimava gaire la seva existència.
Pensant-hi millor, potser podria treure'n alguna cosa bona, de tot allò. Era un repte. durant aquests deu anys, traient els primers potser quatre mesos o cinc, la seva feina havia estat una mica avorrida. Sempre hi ha a qui empaitar, això era cert, i sempre hi ha algun sonat que s'atreveix a desafiar el cos d'àrbitres. Però, és clar, mai eren prou bons. I ara... resultava que sí, algú que podia comparar-se al gran comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana. Algú s'oposava a la seva hegemonia. Era estimulant, sí...
Al mateix temps, estava realment enfurismat. I havia de fer quelcom: aviat tothom sabria d'aquest fet, aviat les notícies dirien que algú li planta cara. Això era publicitat per aquest Tim. Això era polseguera pel cos d'àrbitres; per ell. De manera que estava disposat aquella mateixa nit a fer dissabte. Escombraria alguns barris i després ja en parlaríem. Amb una mica de sort, potser fins i tot acabaria escombrant per casualitat aquell odiós Tim.

(continúa)