Inici

L'hivern era ací proper, i ja ningú s'atrevia a desmentir-ho. Era ja tan palpable com la neu que el feia evident. Era tan real, que algunes persones que en d'altres situacions es negarien a acceptar-ho, no tingueren aleshores més remei que posar-se al capdavant dels pregoners que ho anaven escampant arreu. L'hivern tan temut ja fiu allí. I ningú sabia què s'hi podia fer.

Per això, les persones humanes van establir un pacte, i van fer front comú pel bé de la supervivència. Utilitzaven tota mena de materials i tècniques innovadores per tal de fer un pas endavant en l'evolució humana. Havien establert les bases del que seria un futur molt llarg.

Cavaven sots com mai abans ho havien fet. Marxaven tots a una, sense deturar-se, sense mirar com, darrere seu, molts dels seus germans i germanes anaven caient un a un, mica en mica. Tancaven els túnels al seu pas, escindint-se de tota vida anterior. Anaven a oblidar el passat, i això ho tenien molt clar. Anaven a enfrontar-se al seu futur. Un futur fosc.

Així les persones humanes van establir-se en colònies sota allà on havien viscut tota l'existència. A l'esguard del cel i del fred. A l'esguard d'una mort segura. Oblidaren els noms que tenien; fins i tot canviaren la manera de parlar: d'alguns temes no en parlaven, d'algunes coses ningú en sabia ja més. Acordaren no parlar mai del passat. Oblidar aquells afers. I així va ser, amb penes i treballs, pedra a pedra. Establiren una colònia provisional, en una cova gran que van passar a anomenar Sairana. El nom tenia una significació en la llengua d'aleshores, mes la van oblidar. Tot lligam va ser esborrat. Van començar des de zero. Aquesta va ser la única llei de partida.