Migrant, potser

Aquest post és per enunciar-vos la darrera adquisició de la casa: un servidor que he rapinyat del meu pare i li he donat tot un nom i una missió. Es diu capsa i la seva missió és servir (de moment) web.
Hi hem posat entre en xavi, en pol i jo (he de dir que els dos primers han posat més del que ho he fet jo, així que em retracto públicament) i de moment hi té dos blogs de wordpress posats i una wiki. Podeu visitar-los a
http://capsa.sytes.net -> propietat de daiku, de la sargantana, de jo
http://ridorta.servebeer.com -> propietat de ridorta, de'n xavi.

Doncs això, el que volia dir és que m'estic plantejant migrar la sargantana cap aquest racó, o seguir postejant als dos (sé que no ho faig gaire sovint, però també me'n retracto), però penso que serà un xic més complicat per la gent de seguir-me i també fa pal. Així que no sé què fer! Accepto propostes.
De moment que sapigueu que ja he començat a postejar a capsa.sytes.net

Ah! cal destacar que capsa és un projecte germà petit del que està sent closca a http://closca.sytes.net, portat pel pol, mod, o toaster, com li volgueu dir. El cas és que tot s'emmarca dins de la mateixa voluntat de muntar servidors casolans ficats en capses que no són de cartró, sinó als nostres cors. (que macu plas plas plas!)

Trossos

Encara sortia fum d'aquell apartament en el que havia tingut lloc l'explosió més atronadora dels últims cinc o potser sis anys. Els veïns estaven molt neguitosos, tots d'ampeu darrera la cinta de color groc que els impedia el pas a les seves vivendes, conjuntament amb els àrbitres que fútilment llençaven frases a l'aire per tal de calmar els ànmis.
El so sec de la bóta del comissari-general Tarc del cos d'àrbitres de Sairana va trencar el silenci que regnava en aquell divuitè pis;
"cloc. cloc"
Els musculosos braços d'aquell home immens atançaren un moble de fusta mig cremada que havia quedat enmig del pas i llençaren aquelles despulles a un cantó de l'habitació, que tot seguit s'esmicolaven en talls irregulars. Procedí de manera equivalentment amb tot allò que es trobava enmig seu; cadires, armaris, electrodomèstics que encara feien saltar guspires, i fins i tot algun membre humà. Finalment una tela mig rebregada -segurament l'havia posada algun dels seus incompetents companys de professió- cobria l'objecte que estava buscant.
Llevà la tela protectora amb sorprenent cura respecte el que havia fet amb els altres objectes, i s'ajupí per veure millor.
Un somriure es dibuixà al rostre del comissari-general.
"Molly, Molly... sempre has estat el meu preferit..." digué.
L'objecte de color negre com el carbó havia patit evidents maltractaments provocats per la gran explosió que havia tingut lloc a escassos metres del seu costat. Tarc ficà una mà dins d'una de les butxaques de la camisa i tragué un cigar; a l'altra aparegué un encenedor i se l'encengué pausadament.
Un últim moviment de mà féu aparèixer en escena un comandament a distància amb un botó predominant. El polsà una sola vegada, i l'objecte revelà la forma. Vuit potes es desentortolligaren en el que semblava quelcom massís, i amb sorprenent velocitat es falcaren en el sòl destrossat d'aquell apartament. El monstre s'alçà amb vida pròpia fins a l'alçada del cap del comissari-general -cigar a la boca exhalant constant fum-, i s'aturà completament davant seu. Semblaven talment desafiar-se amb la mirada, l'un a l'altre, cap d'ells sense moure's un mil·límetre i, finalment, el comissari-general somrigué una darrera vegada i alçà una mà, encara mirant la bèstia mecànica, i a la sala entraren tres operaris vestits de blanc que rodejaren l'encara immòbil robot, mentre Tarc es girava i sortia per la porta dient "Teniu una hora per posar-lo a punt. Estem a prop".

Laura

Ella es deia X12254AZN model C. Això significava que hi havia hagut un model A i un model B, abans d'ella; ja no n'hi hauria cap de D. No havia conegut les seves germanes, és clar, però tant feia. Era l'única que havia reeixit.

Laura era un robot rastrejador-seguidor. Havia estat encomanat com a tasca extra pel gran cos d'àrbitres de Sairana al creador; Pare; Maties Pott. Tot això ho sabia perquè tenia un gran banc de dades on ho posava, en un racó inesborrable de la memòria. Pare havia fet una tasca brillant, protegint a Laura.

Es trobava enmig d'una missió catalogada com a Alpha3: trobar i eliminar. Laura posseïa tots els estris necessaris per tal finalitat; estava programada i físicament capacitada per acomplir tal condició, ordres directament enviades des del comandament que ara tenia aquell individu que la base de dades catalogava com a Comissari-General Tarc del cos d'Àrbitres de Sairana, entrada 23405 dels arxius de seguretat de Sairana. Laura estava permanentment connectada a la xarxa global de Sairana. Podia, si ho creia convenient, visualitzar i seguir qualsevulla connexió que s'efectués dins de la gran cova, així com filtrar segons la informació que contenia, el grup social al qual pertanyia, possibles amenaces que pogués presentar... i és per aquestes vies que havia aconseguit localitzar el subjecte id #3020AF3E, catalogat amb el nom de Sirais Umelut. Segons la descripció de la base de dades, era resident a la franja, i pertanyia a un sector de la població que s'anomenaven els Duneus. De raça fosca, durant la seva infantesa havia estat reclòs en un correccional. Tenia contactes amb persones catalogades com a Índex 23; un conjunt de la població a qui tenia prioritat nivell 2 per caçar.

Tenia l'home a qui els humans haurien definit com a esquifit. Els seus ulls brillaven pel líquid que li regalimava; llàgrimes segons la base de dades. Una de les seves 8 extremitats (atansadors d'elements físics) encerclava amb unes pinces de mig metre de llargada el coll de Sirais Umelut, mentre aquest demanava pietat per la seva vida. Un miliwatt de potència injectat en la pinça i el coll s'esmicolaria, causant una parada cardíaca a raó del la dissecció de la medul·la espinal entre la segona i la tercera vèrtebra. Físicament fàcil.

L'home cantà, tal com als humans els abellia de dir. Explicà on eren els seus contactes, els seus companys o col·legues; tan feia. Gent de classe Alpha 3 a qui calia eliminar, ordres del Comissari-General.

-Gladis, Mardin, Gluseu, Enard, Timoteu. Noms que, de ben segur, tenia a la base de dades. Feina fàcil.

De sobte, el seu receptor banda 300XT va rebre senyal procedent de theta=300º, a les set, i es girà mentre despreocupadament esclafava el coll d'aquell impotent individu. Arrossegant la pinça amb el cos inert, els seus sensors detectaren coses no gaire agradables.


Un dispositiu plàstic accionat a control remot estava penjat de la paret de la seva esquerra. Tenia l'aspecte de ser una bomba de fabricació casolana, pel conjunt d'irregularitats que presentava el casc central. Estava unida a un barril fins dalt ple d'un viscós líquid negre, presumiblement petroli poc o gens refinat. L'habitació era prou petita com perquè l'explosió ompís tota la sala, sense que cap racó servís de refugi provisional. Tot allò se li passà pel cap en 2.3 microsegons, aproximadament 300 microsegons abans que el detonador fos accionat per donar pas a una deflagració realment espectacular.


De fora, quatre àrbitres del cos de Sairana, que s'havien quedat a fora esperant el resultat del robot rastrejador-caçador, van haver d'apartar la vista pel núvol de calor que inundà el carrer al que mirava la façana quan els vidres de la finestra del tercer pis van explosionar violentament en atravessar-los una bola de foc de quatre metres de diàmetre.

Incidències

Alguna cosa estava passant.

D'això, Irínia no en tenia cap mena de dubte. Mai se n'adonava al cent per cent del que estava passant per aquell món ple de polítics sense cap ni peus, on les regles de qualsevol altre món eren ni la meitat de cruels del que la vida política oferia.

Irínia era la cinquena secretària que el senyor Alcalde de Sairana havia tingut fins aleshores. No sabia per què les altres s'havien acomiadat, en els quasi tres anys de mandat que portava regnant la ciutat. Tampoc ho havia preguntat; era d'aquelles coses que, per cortesia, mai es pregunten. No obstant, sempre pensava per què no ho havia preguntat en el seu primer dia de feina, per exemple, quan podria al·legar que era novella i ingènua si les coses es torçaven; si estava intentant saber massa coses.

I és que en la seva professió les coses anaven d'aquella manera. No facis preguntes, fes la teva tasca i ves a casa; alguns dies més tard que d'altres, és clar. Coses de l'ofici... Si una cosa estava clara era que eren molt reservats pel que fa a expressar el que passava en aquella oficina, massa vides depenien d'aquella gent.

I potser... per això la van triar. De fet, ella mai s'havia considerat una persona gaire intel·ligent. Fins i tot algunes de les seves parelles li havien fet sentir -no dubtaba que de manera totalment involuntaria- una mica tonta. I quan la van cridar per exercir aquell paper, en inici es va sentir molt joiosa... li feia molta il·lusió que haguessin confiat en una persona com ella un càrrec com aquell. I ara... pensava que qui sap si, el que volien realment, era algú que tot just fes la seva feina i no intentés endinsar-se gaire en cap altre afer. Moltes coses li feien pensar això, com la manera que tenien tots de demanar-li coses, com molt per damunt seu. Com si se sabessin molt millors.

Però, què coi! no era pas tan idiota, i sabia reconèixer quan les coses no anaven del tot com sempre. I aquella tarda hi havia un gran rebombori al despatx. Contínuament trucades arribaven de gent que volia parlar amb l'Alcalde; finalment aquest li digué que no li passessin més trucades, que digués que estava indisposat, o que havia sortit... el que fos. Gent molt important va entrar a dos quarts de sis al seu despatx, i des de llavors -eren quasi dos quarts de nou ja- no havien sortit.

Realment no sabia si els altres funcionaris de l'oficina en sabien res, de tot allò. El cert era que un cert malestar intangible es notava d'alguna manera. Com si la gent parlés en veu baixa molt més, com si la gent mirés més al seu voltant, com si tots estessin més intranquils. I això feia a Irínia, la secretària primera de l'Alcalde de Sairana, una mica intranquila, també... Què estaria passant? Allò era gros.

Faltaven tres minuts per l'hora prevista de sortida, i Irínia no havia tingut cap requeriment del seu senyor Alcalde. Potser avui estaria massa enfeinat; que bé, pensà, avui podré marxar a dormir d'hora. Espero al menys que no li dóni per trucar-me a altes hores de la matinada, quan recordant que està calent...

Agafà la seva bossa i la seva jaqueta (començava a fer fred en aquella època de l'any, ja havien començat a connectar els sistemes d'acondicionament climàtic hivernal) i marxà cap al seu apartament... a dormir una mica.